Europa plora molt i actua poc. Amb Ucraïna s’ha fet insuportable. Les llagrimetes i frases emfàtiques de Brussel·les i les capitals europees no amaga la seva inconsistència.
La política exterior europea ja fa temps que és exterior (una successió de gestos buits destinats més a tranquil·litzar les consciències dels líders i les nostres) però gens política. Fa tres anys, Europa hauria hagut d’adoptar una economia de guerra parcial. No només per ajudar Ucraïna, sinó per protegir-se d’una Rússia agressiva, d’uns EUA aillacionistes i d’una Xina hostil. No ho ha fet. Segueix depenent dels EUA per a la seva defensa i sense alternativa a la subordinació militar. No ha desenvolupat una indústria de defensa eficient. No ha aplicat les seves pròpies sancions amb serietat. No ha sabut reforçar la posició diplomàtica d’Ucraïna més enllà del postureig. No ha complert els seus compromisos d’enviament d’armes i munició, que faria una diferència en el camp de batalla.
La política exterior de la UE es resumeix en molta gesticulació i poca substància, embolicat tot en un relat moralista que amaga la incapacitat europea d’actuar amb determinació i de preveure fenomens com Trump. El resultat? Un continent feble, una guerra que s’allarga i un enemic —Rússia— que sap perfectament com explotar la seva fragilitat. Europa necessita menys llàgrimes i més acció si vol ser presa seriosament.
