Llibertat automàtica

És formidable. Qualsevol utilitari, equipat amb uns anomenats controls adaptatius, frena, accelera, s’atura, manté la direcció, encén i apaga llums i netejavidres, etcètera. Si el sistema s’adona que no tens el volant, sona una alerta i salta un rètol. AGAFI EL VOLANT, diu l’avís. El cotxe cancel·la l’automatisme fins que no obeeixes. És un grau d’automatització desconcertant, perquè les màquines es fan càrrec d’operacions que considerem bàsic tenir a les pròpies mans, doncs impliquen alguna cosa més que fabricar algun producte útil o gaudir d’un servei satisfactori que, al capdavall, són entitats externes. Els automatismes del cotxe ens fan còmoda la vida, sí, però tenen a veure amb la guarda de la pròpia vida —l’instint de supervivència— i l’exercici de la llibertat —si més no, la de moviments—, coses que no confiem fàcilment en mans d’un tercer ni, menys encara, deleguem en una màquina. Un cotxe que va gairebé sol fa pensar si no traslladem a la tècnica la pròpia humanitat com si només fos un instrument de supervivència, benestar o luxe. Un cotxe que va gairebé sol fa pensar si el confort que proporciona —alliberar cames i peus, afluixar l’atenció, relaxar els reflexes...— no són també l’inici d’una rutina que ens acostuma a reduir el perímetre de les lliures decisions més enllà del que cal per a viure en societat.