La UE vol mobilitzar 800.000 milions en quatre anys per rearmar-se. Certament, la despesa, per si sola, no genera seguretat. Cal estratègia, cohesió i, sobretot, una voluntat política clara. Europa ha viscut en un estat de complaença estratègica i, des que va caure el Mur de Berlín, ha assumit que la pau era la norma i la guerra, l’excepció. Ara, la realitat li ha donat una bona clatellada. La seguretat ja no és un producte importat de Washington; és una necessitat existencial.
Europa no té massa crítica geopolítica per ser un actor global sense una estructura comuna de seguretat. Els europeus d’avui, els catalans primer que ningú, considerem el servei militar obligatori com un retrocés (...i va ser una de les mesures més progressistes de la Revolució Francesa) i veiem la defensa com una despesa prescindible, no com una inversió en seguretat. La política de defensa necessita continuïtat, visió a llarg termini, i sobretot, indústria pròpia. Això costa diners.
L’estat del benestar s’haurà d’ajustar. Està Europa preparada per a aquesta transició econòmica i cultural? Ara toca decidir si Europa es resigna a ser un apèndix militar dels EUA o si pren les regnes del seu propi destí. És una tasca per a estadistes a l’altura. Els tenim? Si 2025 serà un punt d’inflexió o una oportunitat perduda, depèn exclusivament d’Europa i dels seus líders. No de Trump ni de Putin. El rellotge corre.
