Pasqua de Resurrecció per a ‘dummies’

Per entendre la Pasqua que celebrem avui (els catòlics l’estiren 50 dies) n’hi ha prou, si es vol, amb mirar-se-la com un relat. Un fill torna a casa. Un soldat sobreviu. Un malalt es cura. Allò que semblava acabat i que, de sobte, torna a començar. Això és, al capdavall, Pasqua de Resurrecció: una segona oportunitat. O una setena. Un recordatori que la vida, fins i tot quan es trenca, pot continuar. Que la desesperança mai no té l’última paraula. El cristianisme ho explica amb una història dura. La de Jesús. Hi ha dolor, traïció, soledat, silenci i una mort cruel, clavat en una creu. Però després... l’impossible. El cos ja no és al sepulcre. Les dones el busquen i no el troben. Els amics, enfonsats, de sobte el veuen. És ell, però no és el mateix. Ha canviat. Potser ells també. És una història estranya i, per això mateix, útil. Sobretot per a qui va una mica perdut o cansat. Perquè la Pasqua no parla de tornar a començar en abstracte. Parla de fer-ho amb algú al costat. Amb un Jesús que és Déu, però que també va tenir por, va plorar i va clamar que l’havien abandonat. No és una figura llunyana o un àngel. És també un home. Amb pols, gana i amics que el van deixar. I, tot i això, no va desaparèixer: va tornar. No calen espelmes ni teologia. N’hi ha prou amb saber que, si un dia ens cau a sobre el pes del món, hi ha camins de tornada i que, si volem, Ell camina amb nosaltres per camins que ell ja ha fet abans.