Era dijous a la tarda- vespre. Ja havien vingut, però com que no soc massa per casa, van haver de marxar i tornar a passar més tard. Era un agent de la Guàrdia Urbana i preguntava directament per mi. Vaig rumiant. «Què hauré fet, ja? Tanta deferència tenen per venir a casa a portar-me una multa? Sigui el que sigui, on deu haver passat? Tampoc acostumo a córrer, però segurament m’ha enganxat algun d’aquests radars mòbils que, quan et despistes, bé s’ocupen de recordar-t’ho. Si és així, serà sanció econòmica? Em trauran punts? Ja no recordo com va tot això». Aquesta és l’allau de pensaments que m’assalta quan em diuen que em busquen. Però no havia pensat en l’obvietat més gran d’aquests mesos. No era res més que el resultat d’un sorteig que em designava com a primera suplent per presidir una mesa electoral. Els agents no paren d’anar amunt i avall entregant citacions en mà a la ciutadania per cobrir totes les convocatòries d’eleccions. A tall d’anècdota, fins i tot n’han arribat a repartir tres en una única família en uns mateixos comicis.
Les eleccions europees estan realment molt allunyades de la ciutadania. Els que seguim una mica més de prop aquestes coses en sabem alguns detalls, però no ens enganyem: si la distància ja és molt gran, traduïda sovint en un índex d’abstenció enormes, a les eleccions catalanes, estatals o municipals, fa por el que pugui passar a les europees. I realment ens hi juguem coses importants. Coses que molta gent desconeix. N’haurem de parlar, aprofundir-hi i entendre què pot fer Europa per millorar les nostres vides. I aquí els mitjans hi tenim un paper important. Una responsabilitat. De moment, ja tinc la paperassa a casa per llegir-me una mica com anirà la logística d’aquell dia. Qui sap si em tocarà contribuir a la causa.
