Volia acomiadar-me i desitjar tota la sort del món a aquests dos periodistes després de tants anys treballant en aquesta casa i agrair-los ser els culpables que comencés amb tantes ganes en aquesta professió.
Crec que hi ha persones que sempre recordarem. I no estic parlant d’amics o amigues, ni de parelles ni tan sols de família. A vegades hi ha persones que passen per la teva vida per marcar-la. Són aquelles que amb un capítol tenen prou per construir tota la història que va darrere. Potser penseu que estic exagerant, però estic segura que en llegir això, a tots/es us ha vingut algun nom al cap. No cal que us hagi canviat la vida, senzillament ha ajudat que pugueu gaudir de la que teniu ara.
I a mi una de les persones que em ve al cap és Javi Díaz. Ha estat periodista al Diari de Tarragona molts anys, inclús no fa molt, va provar l’experiència de director. Recordo que quan em vaig assabentar del seu nou càrrec el vaig felicitar, però entre riures li vaig dir que no m’ho esperava, que ell no tenia “esperit de jefe”. També recordo quan fa pocs dies em van dir que marxava del diari, això sí que no m’ho esperava, i aquesta vegada no hi va haver riures.
I perquè penso en el Javi? (perdoneu, però em sembla massa estrany mencionar-lo pel cognom), perquè quan vaig començar a treballar d’allò que m’agradava i que havia estudiat ho vaig fer de la seva mà. Va ser el meu primer cap en aquesta professió. Sens dubte, el llistó ha anat baixant. I més enllà del seu talent per fer millor o pitjor la seva feina, a mi el que m’agradava era el seu bon humor i la confiança i llibertat que ens deixava a un grup de becaris que encara ens faltava alguns anys i moltes cagades per ser periodistes.
No sempre és fàcil entrar en el món del qual consideres la teva vocació i pel que t’estàs preparant, com tampoc és fàcil fer-ho amb bon peu i és que l’experiència de les primeres vegades poden marcar les següents. Jo vaig tenir la sort de tenir una bona entrada i crec que això va ajudar a reforçar la meva seguretat de saber que anava pel camí correcte i a tenir l’esperança que almenys em trobaria companys/es com el Javi.
El periodisme ens ensenya que una notícia pot ser bona i dolenta alhora, depèn des de quins ulls ho miris. Si ho mira la Laura de 18 anys, ho faria amb tristesa i amb la ignorància de no saber tot el que suposa tants anys de trajectòria en un mitjà. Ara, la tristesa no ha marxat del tot, però estic segura que sigui com sigui, i sobretot, a on sigui, tot seran bones notícies perquè s’ho mereix.
No l’he mencionat, però també deixa una empremta molt important l’Àlex Saldaña que igual que el Javi, ha decidit marxar després de molts anys. No vaig tenir la mateixa relació, però recordo que era la figura amb més poder que veia per redacció i em sorprenia la calma, l’empatia i el somriure que tenia sempre. Suposo que tenia una imatge de villà dels caps.
Amb els anys he comprovat que no estava tan equivocada i que no només és cosa de pel·lícules.
I pensant a escriure aquest article per donar-los les gràcies i acomiadar-me d’ells d’alguna manera, he estat reflexionant sobre com ens posem de lluny els nostres referents, sobre com, a vegades, ens agrada emmirallar-nos en personatges que realment mai arribem a conèixer. I està molt bé admirar una trajectòria o una feina, però la forma de ser i la forma de fer les coses són el més important, per ser una bona persona i un bon periodista.
Per sort de Javis i Àlex en tenim molts aquí a Tarragona i espero i desitjo que les noves generacions de periodistes puguin trobar-se a persones com ells en el seu camí. Molta sort als dos i gràcies.
