El cas destapat ara al Barça, només té de novetat el moment i el volum. El moment, perquè que es destapi en un calendari esportivament dolç de l’equip no és cap casualitat. Ja no portem llana al clatell. I el volum també és nou perquè les xifres que va cobrar Enríquez Negreira estan fora de tots els catàlegs.
Segons calcula la investigació de la Fiscalia el vicepresident dels àrbitres va cobrar més de set milions d’euros del Barça en distintes anualitats. El cas històric més sonat va ser el de l’àrbitre balear Antonio Rigo. En una final de Copa que va guanyar el Barça als anys seixanta, el diari madrileny Marca va titular «!Rigo campeón!». En aquella època les tarifes eren de 250.000 a 500.000 pessetes per partit guanyat.
Això de comprar els àrbitres (o si més no provar-ho) és més vell que caure de morros
Ara, en canvi, el Barça argumenta que els pagaments eren «per tenir un tracte just per part dels àrbitres». Cal ser desgraciat! Això vol dir que hi ha clubs que tenen el tracte equànime gratis? O potser usen d’altres maneres d’orientar les decisions arbitrals. La primera vegada que la Unió Esportiva Lleida va comprar un àrbitre va ser durant l’estraperlo.
El club va proveir el col·legiat d’una garrafa d’oli.
Això sí que era untar àrbitres.
