Una de les anècdotes del món de la premsa que recull Màrius Carol al seu llibre Historias de la canallesca fa referència a un tal Whitman, redactor d’obituaris del New York Times als anys seixanta. Per tal d’avançar feina, Whitman escrivia la necrològica de les persones rellevants així que entraven en edats veroloses.
Màrius Carol explica que Whitman tenia escrits dos milers d’obituaris pel que pogués passar. Un dia, el director del diari va patir un infart, per la qual cosa Whitman es va afanyar a redactar la nota necrològica del malalt. Tanmateix, el director es va refer i es va reincorporar a la feina. Gairebé es mor de veritat quan va veure que la seva necrològica ja estava feta.
Un home gairebé es mor quan va veure en la impremta del Diario de Lérida la seva esquela preparada per publicar
El cas m’ha recordat un de similar que va passar al Diario de Lérida. Una família va anar a posar una esquela d’un parent que estava a punt de morir i, per guanyar temps, ho van deixar tot enllestit. Només faltava donar l’ordre de publicació. Però el moribund es va refer i en dies posteriors va participar en una visita cultural als tallers del diari.
A la platina de feines pendents o ajornades va veure la seva esquela i gairebé, aquesta vegada, sí que s’hi queda. Corol·lari: no és blat.
