És temps de rellegir Josep Maria Espinàs. Agafo el seu primer llibre de viatges a peu, «però a peu de debò», com el mateix autor escriu en el pròleg de Viatge al Pirineu de Lleida, del qual guardo la segona edició de 1960, dedicada per l’autor. He admirat sempre tant Josep Maria Espinàs perquè practicava fins a l’excel·lència dues de les meves passions: caminar i escriure.
El segon ‘A peu’ d’Espinàs va ser el Priorat i el volum que feia el número 19 de la sèrie va ser ‘A peu per l’Alt Camp’
«Caminar és l’única manera literària de viatjar. El temps passa tan a poc a poc com el camí i hi ha ocasió d’entendre les coses i entendre’s un mateix», diu Espinàs abans de recórrer el Pallars Sobirà i la Val d’Aran. L’altre dia em lamentava del poc coneixement que tenim del nostre país. Això passa perquè el tenim poc caminat.
«No sempre el sensacional s’ha de cercar en l’exotisme, la monstruositat o la raresa», diu Espinàs. I remata: «Un s’arriba a convèncer que el país és modestament, però autènticament, sensacional, digne que ens hi fixem una mica. (...) A peu, vulguis o no, el país imposa la seva veritat, la seva pròpia i inconfessable manera de ser». Afegeixo que caminar pel país ens torna a la nostra dimensió humana, a la nostra petitesa davant de la immensitat dels camins.
