El dia en què va tocar la pitjor loteria

Aquell 22 de desembre de 2015 estava seguint el Sorteig de Nadal per fer-ne cobertura informativa. Tot amb els nervis del tancament i una mica de pressa. Estic asseguda a l’ordinador quan, de sobte, em comença a sonar el telèfon i rebo un correu que anuncia una convocatòria urgent de la Cooperativa Agrícola de Cambrils per aquell mateix migdia. Agafo les coses i marxo cap allà. Vaig parlant amb gent i m’adono de l’envergadura de la cosa. Ha tancat de sobte la secció de crèdit, l’oficina de la Caixa Agrària desapareix i molta, molta gent, es queda sense els seus estalvis. A tres dies de Nadal i encara sota el cant dels Niños de San Ildefonso. Parlem de molta gent gran. Persones que es desesperen. On són els meus diners? No puc comprar el dinar de Nadal. Aquell buit. Aquella por. La feina de tota una vida, amagada rere una persiana abaixada definitivament. Sense previ avís. I sense ningú a l’altre costat del telèfon. Entitats sense accés als seus comptes, drames personals i Cambrils alçant el crit al cel. Només algun comentari a peu de carrer va alertar dies abans que alguna cosa greu passava, provocant que alguns –pocs– dels que estaven més informats retiressin els diners a correcuita. El temps va passar i tot es va anar reconduint Ara, faltava liquidar el crèdit. I seguir amb els pagaments. Encara falten alguns anys. Però nou anys després, es pot dir que aquella crisi ja és història.