Treure el peu de l’accelerador

09 diciembre 2022 23:07 | Actualizado a 10 diciembre 2022 06:00
Marc Segura
Comparte en:

Espanya, França i Portugal acaben de ratificar a Alacant una nova aliança per assegurar-se el subministrament d’hidrogen -modalitat energètica amb moltes llums però també, encara, amb moltes ombres- gràcies a la construcció d’un corredor submarí entre els ports de Barcelona i Marsella. Alemanya segellava fa uns dies un acord amb Qatar per a la compra de gas natural liquat durant els propers quinze anys, sense cap objecció ideològica com les que van fer amb motiu de la seva breu participació al Mundial de futbol. França pateix per si el seu envellit parc nuclear està preparat per afrontar la demanda extraordinària d’energia i planifica talls de subministrament selectius, reactivant les seves centrals de carbó davant la manca d’una alternativa en energies renovables. Alemanya -i bona part d’Europa- sospira perquè acabi el conflicte amb Rússia per tornar a comptar amb el seu gas.

El tauler geoestratègic de l’energia viu moments convulsos i tothom mira pels seus interessos particulars i a curt termini. Però les preocupacions obvien la gran qüestió de fons. Tal com advertia fa unes setmanes el secretari general de l’ONU, António Guterres, amb motiu de la cimera climàtica de la COP27: «Ens acostem a l’infern climàtic amb el peu encara a l’accelerador». Una cimera que ha constatat que vivim moments d’involució: la guerra d’Ucraïna ha tornat a posar l’economia per davant de la sostenibilitat, si és que alguna vegada ho havia deixat d’estar.

El cost dels efectes de l’escalfament global serà molt més elevat que el d’assumir el de la sostenibilitat

No són bons temps per a la lírica. Després d’una setmana de trobades i reunions entre les principals potències de la comunitat internacional els acords assolits a aquesta cimera van ser molt precaris: mantenir el topall d’1,5 graus centígrads com a nivell màxim d’escalfament i la creació d’un fons econòmic per reparar els estralls del canvi climàtic que pateixen, sobretot, els països subdesenvolupats. Es confirma que, pel que fa a la descarbonització i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), vivim moments d’involució.

Si no retirem el peu de l’accelerador de manera immediata anem directes a l’infern anunciat pel secretari general de l’ONU, que no és precisament una ONG de discurs apocalíptic

És evident que els interessos particulars sempre prevalen sobre els col·lectius, especialment quan ens trobem en un escenari turbulent com l’actual. Els països fan grans declaracions però a l’hora de la veritat cedeixen als seus grups de pressió. Per això, la història de les cimeres climàtiques està plena d’acords minsos, poc concrets i, el que és més greu, incomplerts. Cimeres com la de Tokyo o la de París així ho han evidenciat, i sembla evident que la de Sharm El Sheikh tindrà un recorregut similar.

Particularment alarmant és la creació d’aquest fons per reparar els impactes del canvi climàtic, celebrat com un avenç per alguns països del tercer món. A banda de ser poc concret -veurem qui, quant i quan paga quan hi hagi el proper desastre- l’error de concepte resideix en el fet de pensar que algú pot continuar pagant tranquil·lament la factura de les males pràctiques mediambientals. Perquè, com hem dit en alguna altra ocasió, els diners no són la solució: el cost dels efectes de l’escalfament global serà molt més elevat que el d’assumir el de la sostenibilitat.

En definitiva, si no retirem el peu de l’accelerador de manera immediata anem directes a l’infern anunciat pel secretari general de l’ONU, que no és precisament una ONG de discurs apocalíptic. Necessitem un cop de timó d’abast planetari, que comenci des de les altes esferes de la comunitat internacional i que acabi en la responsabilitat individual d’institucions, empreses i ciutadans. Abans que sigui massa tard.

Comentarios
Multimedia Diari