Aquests primers dies del caos ferroviari hem sentit i vist desenes de testimonis. Gent que ens explica veritables odissees diàries per arribar al seu destí. Històries de paciència, d’indignació i de resignació. Rutines que s’han convertit en aventures. I entre totes les històries, hi ha alguna frase d’aquelles que et marquen. Arribo a Barcelona, a l’estació de Sants. Començo a parlar amb gent. I em trobo un home disposadíssim, que em veu venir d’una hora lluny i m’explica la seva visió de tot plegat. Ara és un usuari, una víctima més de les afectacions a la circulació de trens. Però durant tota la seva vida va ser treballador de Renfe. Em parla dels problemes, de la manca de pressupost i de la necessitat de prioritzar inversions (en infraestructures i en personal). Però també d’una crua realitat que va lligada a tot això i que, no ens enganyem, també provoca incidències: «Hi ha moltes morts: no oblidem que la gent ve aquí a morir». En parlem massa poc. Perquè parlar dels suïcidis és incòmode. Més enllà del fet puntual i de les seves conseqüències a nivell d’afectació, quantes persones decideixen acabar així amb la seva vida? Què els porta a deixar de lluitar? El suïcidi no ha de ser un tabú. N’hem de poder parlar, entendre què hi ha al darrere, treballar per intentar-lo prevenir i estar al costat de la gent a qui li toca assumir la pèrdua. I no hi ha res de tot això que sigui fàcil.
«No oblidem que la gent ve aquí a morir»
05 octubre 2024 21:40 |
Actualizado a 06 octubre 2024 07:00
Comparte en:
Comentarios