Matins d’obres, brossa, camions i paciència

Passen pocs minuts de les nou del matí i surto de Reus. Enllaço la C-14 amb la T-11 i, al mig del vial que les connecta –just davant d’un radar trampa, d’aquells que està en un revolt i en plena baixada– em quedo aturada. Com a molt, aconsegueixo anar a 5 km/h. Paciència. Penso que la gent dels trens ho passa pitjor, i que per a ells és el pa de cada dia. Però no ho entenc. Pregunto als companys: hi ha algun accident? No. Són obres. Un dimecres a les nou del matí, decideixen tallar carrils de l’autovia que uneix Reus i Tarragona per fer obres. Sé que s’han de fer i que sempre seran molestes, però no sé si és el millor dia ni la millor franja horària. M’adono que els costums han canviat. Que la gent ja no té tanta tendència a tocar el clàxon com abans. Veig més resignació que nervis. Em tranquil·litza. Respiro fondo i apujo el volum de la ràdio. El llibre de la Maika Navarro i la història de l’aparició i desaparició de Puigdemont del 7 d’agost. Paro orella. Intentem avançar. Ens aturem de nou. La vida d’un dimecres al matí i horaris surrealistes, 24 hores després d’un altre episodi: És dimarts. Sortim de casa i anem cap a la llar d’infants. Camions per Sant Bernat Calbó (poc se’n parla, d’aquell pàrquing sense sentit). Al costat, un altre camió –de la brossa– decideix fer la recollida. Pim-pam, un dimarts a les 8.50 h. Sospiro. Juguem a semàfors, cantem una cançó i superem el camió. Arribem tard a classe.