La manca d’aigua i les seves conseqüències és un problema que s’està vivint a una part molt important del territori català, però on sembla que la necessitat és més gran és a l’àrea metropolitana i a la pròpia capital. La sequera actual que pateix Barcelona és encara pitjor a la que ja va patir al bienni 2007-2008 i que va durar 16 mesos; en aquells moments el sistema que integren els rius Ter i Llobregat tenia una capacitat del 20% i en l’actual crisi se situa al 18,15%; per tant, és lleugerament pitjor.
Fa setmanes que es demana als barcelonins la màxima contenció en el consum d’aigua i sembla que, en línies generals, la petició es respecta doncs les dades publicades deixen clar que per persona i dia es gasten un total de 113 litres; però el que fa pujar la mosca al nas als seus habitants és el fet que s’acosten mesos d’una gran invasió turística i temen que mentre ells tenen restriccions, els forasters tirin de veta. Com sigui que els hotelers oloren el malestar ciutadà, la patronal del sector ha publicat que als hotels d’un i dos estels cada ocupant consumeix de mitjana 110 litres, però que els que en tenen més de dues arriben als 242 litres per persona i dia.
I els creuers que arriben al Port i que col·lapsen la ciutat? Les grans empreses navilieres diuen que el 90% de l’aigua de consum humà la generen ells mateixos gràcies a les dessaladores i potabilitzadores que els vaixells porten integrades; una afirmació que no lliga amb les manifestacions contradictòries que fa l’Autoritat Portuària que diu que no els donarà ni un litre, encara que la legislació internacional assenyala clarament que cap Port pot negar l’aigua a un vaixell. En conclusió: si no plou, aquest estiu a Barcelona es produirà la tempesta perfecta, calor, restriccions i la ciutat plena a vessar de turistes.
I a les nostres comarques que està passant i que pot passar? Doncs, aquí que ja patim altres plagues com la contaminació i el turisme d’espardenya, el riu Ebre de moment ens està salvant, però no ho podem proclamar en veu alta, ho hem de dir amb la boca petita, ja que en un Camp de Tarragona sec, la indústria i la població sembla que no tenen ni tindran problemes, tot i que els que si ja fa mesos que reben les conseqüències de la sequera és l’agricultura.
Repassava aquests dies una petita joia documental: la publicació de les Converses d’Interès Local organitzades pel Centre de Lectura de Reus l’any 1933; un dels debats fou dedicat al tema de la problemàtica de l’aigua al Camp de Tarragona. El Sr. Enric Aguadé Parés, ponent del tema, ja parlava aleshores que el de l’aigua era el més gran problema que tenien les nostres contrades; en el seu parlament es remuntava als finals del segle XIX quan segons ell la urbanització i el creixement de la indústria començaren a posar en evidència que aquesta part del país ja de per si sec, patia més sequera en la mesura que més creixia i que ja aleshores no es podia confiar que els pous fossin a mitjà termini la solució del problema, ja que les continuades extraccions acabarien esgotant l’aqüífer.
Una conferència premonitòria la realitzada, com també ho foren les intervencions dels presents, la majoria dels quals donaven informacions complementàries molt interessants com el nom de les mines que anaven perdent cabdal perquè no es netejaven, o proposaven la necessitat de fer embassaments als rius de la zona començant pel Siurana, seguint pel Francolí i acabant pel Gaià. I com a prova que es prenien molt seriosament el problema allí mateix suggerien la necessitat d’aprofitar les aigües que ells anomenaven residuals, en benefici de l’agricultura i així pal·liar els estralls que estaven produint les extraccions continuades.
Noranta anys enrere el que queda clar és que cal repensar a fons el model de gestió de l’aigua per a la població, la indústria, el turisme i, sobretot, l’agricultura, que és la que n’està rebent més. Dissortadament, les comarques meridionals mantenen una tradició nociva que és la de posar-se a vegades de perfil quan han d’encarar alguns problemes de fons. Sembla que empresaris, polítics i responsables del territori o fins i tot a l’aigua que ens arriba del minitransvasament com si no s’hagués d’acabar mai. Enfront d’un problema endèmic com el de la manca d’aigua no es pot tenir una mirada curta, cal que les institucions públiques i privades facin com els nostres besavis: prendre’s el problema seriosament i canviar el model de gestió de l’aigua, això és el que toca fer a un país mediterrani sec i sotmès a un canvi climàtic més que evident.
