El Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Tarragona, PLASEQTA, com el PENTA o Pla d’Emergència Nuclear de Tarragona, és un vell conegut a les comarques meridionals, un argument informatiu persistent de fa dècades. Ha tingut èpoques de presència pública intensa o ha estat absent de la palestra informativa però sempre ha fet la viu-viu, per necessari, per l’existència dels polígons petroquímics i els accidents i incidents causats per les plantes. Va néixer el 1986, fill de la normativa comunitària, la directiva Seveso (1982).
Aquest Pla i la seva història denota en quina societat vivim i és una mostra del desenvolupament del nostre entorn. Es va donar un primer pas, ja fa temps, per reparar una evident i greu mancança, com a mesura de transparència i de normalització de la convivència amb la indústria química: que l’administració comuniqués als mitjans de comunicació els accidents i les incidències que es produïen, per tal de poder informar la població (també es va aconseguir que s’informés públicament dels incidents i accidents de les centrals nuclears tarragonines).
Al 1993 es va produir al port el greu accident del petrolier danès Robert Maersk carregat de nafta, que quan atracava va topar contra el pantalà de Repsol on hi havia dos vaixells més descarregant productes inflamables, i va causar una gran alarma en la població per l’espectacular incendi de la càrrega vessada al mar. En aquell moment, el PLASEQTA no contemplava la possibilitat d’un accident al port.
Ara, en el Pla, la gestió i direcció del qual sortosament ha tornat al territori després d’una desgraciada centralització, segur que hi deu haver persones treballant-hi, però la realitat és que, en tants anys, no ens hem mogut gaire de lloc, ha anat a batzegades i no s’ha acabat mai d’implementar.
Els veïns vivim entre la indiferència, l’alarmisme estèril o la desconfiança i l’escepticisme respecte de la seguretat de les químiques
Sembla que, confiats en la nostra sort, desafiem l’atzar i els possibles accidents pensant que no tindran lloc (IQOXE, amb víctimes mortals, i altres ho desmenteixen) i no hem acabat mai d’arribar a la població perquè sàpiga què ha de fer, proporcionant-li una informació útil i organitzant simulacres que hauríem d’assumir com una rutina més de la vida. Les característiques del nostre territori, la proximitat dels barris tarragonins de Ponent i altres municipis i nuclis a les indústries químiques, i la convivència estreta entre aquestes i el sector turístic (PortAventura), fan que sigui imprescindible avançar definitivament.
Els veïns vivim entre la indiferència, l’alarmisme estèril o la desconfiança i l’escepticisme permanents, respecte de la seguretat de les químiques i la cura que es té del medi ambient. Tots tenim parents, amics que hi treballen, i ens diuen que són els primers interessats en la seva pròpia seguretat; però ja s’ha vist que les empreses tenen molt camí per recórrer.
En els aniversaris de l’accident d’IQOXE de 2020, en el 2021 i el 2022, la ciutadania ens hem manifestat per separat, uns a Bonavista, el barri materialment més afectat; uns altres, molt pocs, davant l’Ajuntament, i encara uns altres, també pocs, davant la planta. Sembla que la ciutat en general no se sent interpel·lada per la qüestió com si no fos assumpte de tots, els que vivim més a prop i els que vivim més lluny de les plantes químiques. A finals d’any està prevista la presentació de les conclusions de l’estudi ‘Diàlegs sobre la gestió i comunicació del risc químic a Tarragona’, dut a terme l’any passat per un grup de recerca de la UOC a instàncies de Protecció Civil. Aportarà, entre altres coses, la percepció de risc que té actualment la ciutadania.
Que l’accident d’IQOXE marqui, com es va dir en aquell moment, un abans i un després en la seguretat i en l’aplicació del PLASEQTA, i que el simulacre de demà dimecres, de confinament químic a l’entorn del Polígon Sud, signifiqui que ens comencem a prendre seriosament la qüestió.
