El concepte boomer definitivament s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Les etiquetes que serveixen per definir una generació sempre acaben triom-fant, encara que la seva definició no sigui la mateixa a tot el món o el seu comportament difereixi segons els llocs. Tenim la generació X, els mil·lennials, la Z, i asseguren que d’aquí poc començarem a sentir-ne a parlar de la generació Alfa. A casa nostra, però, sembla que hi ha unanimitat en agrupar els i les baby boomers a totes aquelles persones, més de 12 milions, que van néixer durant la segona meitat de la dictadura franquista. Però sobretot aplega a aquelles persones que es van indignar fa uns dies quan el ministre José Luis Escrivà va llençar el globus sonda que són els qui hauran de treballar més si volen cobrar les pensions com fan els actuals jubilats.
Més enllà de patrons imaginaris, el que hi ha és una realitat, tossuda, on necessàriament hi conviuen diferents generacions. Una relació que, si es porta de manera intel·ligent, acaba sent beneficiosa per a tothom. En l’àmbit del periodisme en tenim un bon exemple. A les redaccions dels mitjans, fins fa un cert temps, era habitual trobar periodistes de diferents edats. Els més joves es nodrien dels coneixements i l’experiència dels més veterans. I els sèniors tenien millor predisposició a entendre la societat des d’uns altres prismes i digerint com a propis els canvis socials que hi aportaven els més novells. Aquesta situació idíl·lica pel que fa a intercanvi de coneixements fa temps que s’ha estroncat en el món del periodisme. La maleïda crisi del sector, que encara busca un model de negoci viable, i unes gestions més que dubtoses, han posat fi a aquest intercanvi. En el pitjor dels casos perquè han desaparegut algunes redaccions, i ara els periodistes són ells o elles i les seves circumstàncies. Es va diluint de l’imaginari col·lectiu la vinculació del periodista amb la redacció. Molts treballen des de casa, que ja s’ha convertit en laboratori, taller de postproducció o sala de redacció. I no tenen més contacte amb els veterans que quan lliuren el seu treball a l’editor de torn.
Però la crisi no ha fet només tancar algunes redaccions, sinó que també estan canviant les que queden. Segons la Society of Professional Journalists, s’han aprimat i reduït un 30% en només dues dècades. La situació econòmica també ha estat la responsable d’expulsar la veterania d’algunes redaccions. Es canvien els i les periodistes veteranes amb força experiència i sous considerats massa alts per novells acabats de llicenciar, o en pràctiques, molt més flexibles, còmodes, amb coneixements multimèdia però amb poca o cap experiència o coneixements institucionals. Un canvi profund que també ha pautat modes estereotipades pel que fa a la imatge, instaurant una certa tirania de la joventut.
Sobretot en el cas de les dones i la televisió, on les més veteranes sovint són expulsades i substituïdes per joves que serveixen de reclam a les audiències. En canvi, al món anglosaxó, conviuen amb els més veterans, especialment homes periodistes, que no han de preocupar-se de les pressions de l’edat. Hi ha una norma no escrita que estableix que el periodisme transmet més seguretat, veracitat i credibilitat com més veterà és el o la professional. El millor seria recuperar i mantenir l’equilibri generacional en favor del producte, de la mirada sobre la vida i del bé comú. També del periodisme. Es veritat que per a una bona part del col·lectiu, el periodisme és un ofici, i com a tal es transmet de generació en generació. El producte és gairebé artesanal. Altres també tenen raó quan asseguren que l’aprenentatge i el coneixement avui emana de les universitats, cada vegada més competents.
El problema d’avui és que els joves es quedin sense mestres si les veus de l’experiència queden silenciades. Si ens carreguem els referents. Ni els boomers són una plaga bíblica, ni els joves banalitzen les notícies per falta de mirada crítica i d’experiència. El problema és que quan tothom es juga el pa nostre de cada dia com pot, i hi ha el perill de caure en aquestes confrontacions generacionals, molt interessades a col·locar aquest relat i a precaritzar l’ofici. Serà un error si tos dos col·lectius cauen en el parany, dels qui ho volen afavorir, i s’enfronten entre ells perquè no en sortirà res de positiu.
Exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el Diari i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el Catalunya Migdia del cap de setmana.
