Ell es l’actor principal a El millor president. Ella una dona normal. El nom de la película me l’he inventat. La resta, no.
El millor president o el president dels bons no sap que es viure passant d’un sou. Fa temps que no espera un tramvia ni en els dies de sol ni en els dies de pluja. Les vagues i protestes socials no han amenaçat mai el seu món laboral. La factura del gas i de la llum formen part dels comptes oficials i el xofer que el condueix als llocs sempre li dóna la raó. El xofer i molts més que aplaudeixen el seu tall de cabells, que voldrien imitar-li les camises de fil, que sempre el saluden amb un respecte immens i que se’l miren retorçant el clatell.
Ella, és clar, no ha estat mai a l’alçada d’això. Ahir tampoc. Va dir-ho el diari referent de l’esquerra progressista francesa i té raó. El problema però és que ell tampoc. No en el debat, només. Durant aquests cinc anys Macron ha decebut. Ha decebut al ciutadà francés que el veu més cofoi cada dia sigui com sigui el seu. Que el veu més ben vestit, més «esportiu», més modern, fins hi tot mentre el món canvia sense format per la readaptació.
El Macron que es representa avui ha penjat a l’armari l’americana de «funcionari eficient» per ensenyar els pèls de sota la camisa com si aquest posat d’home deshinibit fos tot el que pot oferir a un jovent esglaït pel futur.
Guanyarà no perquè ha convençut sino perquè la suma dels qui no volen l’ultradreta al poder són molts milions de vots. I el discurs de la por, el de «el caos o jo», segueix servint per aquest joc polític.
Però és un joc perillòs. Un joc que cansa a molta gent. Un joc que porta a l’abstenció o al vot en blanc com expressió de càstig tot i que Melenchon digui que l’important vindrà després, al juny, amb el que ha presentat com la «tercera volta» per fer-lo en ell, en nom de les esquerres, president del govern.
El somni del retorn de l’esquerra al poder diuen que ha tret la son al Partit Socialista, incapaç dels gestos suficients per fer caure a Le Pen a la primera volta. Ha anat d’un 1%. Un 1% que també haurien pogut donar-li els Verds. Un 1% que hauria estat la victòria més gran contra la dreta radical i racista d’un procés democràtic en un país europeu.
Però la responsabilitat que s’exigeix a qualsevol francès a la segona volta ha estat absent en l’acció dels partits i de les dones i homes polítics de l’esquerrra progressista durant el primer torn amb l’excepció de l’exministra de Justícia, Taubira, que en el darrer moment va retirar-se anunciant que votaria Melenchon.
Caldrà que cada u assumeixi les seves responsabilitats, aquest proper diumenge perquè és veritat que la dona que ha tornat a seure davant del president ha canviat quasi en tot menys en seguir dient que els immigrants són l’origen dels problemes dels blancs mal pagats.
Els immigrants són forasters que roben, ho va dir en el debat: «criminals de delictes petits que es poden convertir en criminals de delictes més grans, en terroristes». I ningú no la va corregir. Ni Macron ni cap dels periodistes. Com si es donés per fet que han de ser els ciutadans els qui han de construir una societat no racista.
I pot ser serà així, però no encara en aquesta nova elecció francesa en la qual el debat definitiu és entre dues dretes.
Periodista. Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.
