Dijous vinent, 9 de novembre, m’han convidat a participar juntament amb el professor de l’Institut Pere Martell, Josep Maria Grau, al TedxTarragona Salon i reflexionar al voltant del model educatiu. Entre d’altres se’ns convida a parlar sobre si hem d’educar treballadors o persones o si els joves han d’aprendre un ofici o adquirir competències. En el meu cas, parlaré de la universitat.
Pels universitaris, Bolonya sembla ser l’origen de tots els nostres mals. La bella ciutat italiana va ser la seu en 1999 d’una reunió transcendental dels ministres europeus d’Educació i per això va donar el seu nom a una declaració i un procés per regular els estudis universitaris en la Comunitat Europea.
L’anomenat Espai Europeu de l’Educació Superior (EEES) és avui una realitat inqüestionable. Eren ja 47 els països participants l’any 2015 i el nombre segueix augmentant. La idea inicial de la declaració de Bolonya era molt simple. Es tractava d’aconseguir una tendència a l’homologació entre els diferents programes i curricula acadèmics dels països europeus para d’aquesta forma assegurar la igualtat d’oportunitats als mercats de treball. Calia millorar l’educació superior i adequar-la a les noves necessitats d’unes societats cada vegada més diverses, dinàmiques i que són ja d’àmbit mundial.
Model anglosaxó
Gens a objectar a tals criteris. Però va caldre buscar un model acadèmic i finalment l’escollit va ser l’anglosaxó que des de feia dècades utilitzava un bachelor generalista de tres anys de durada, seguit de màsters realitzats en instituts de recerca i finalment la realització d’una tesi doctoral. Tal cosa va significar que pel Regne Unit l’aplicació del Pla Bolonya va resultar molt senzilla però no passava el mateix en altres països.
A Espanya es va mantenir sense canvis el Grau de quatre anys de durada recentment implantat substituint a les anteriors llicenciatures de cinc anys. Tot seguit es van incorporar els màsters amb durades d’un o dos anys. Després, amb la crisi, els preus de les matrícules es van disparar i la desitjable homologació va començar, així, a desdibuixar-se. I des de llavors avancem a salts, de reforma en reforma.
Màxima precisió
Bolonya va incorporar una nova rutina docent que pretenia canviar radicalment tot el sistema de programació i avaluació. Una nova «moda pedagògica» denominada la formació de competències i l’aprenentatge permanent. Es tracta de definir programacions summament detallades que volen tenir en compte totes les activitats de l’estudiant com si l’estiguéssim modelant en una cadena de muntatge. També els mètodes d’avaluació i, ja posats a precisar, fins i tot el nombre d’hores que l’alumne ha de dedicar no tan sols a la realització de cadascuna de les activitats sinó també a la seva preparació.
Amb tot això el disseny pedagògic del Pla de Bolonya ha deixat d’ajustar-se a la realitat. Pretenia ser tan complet, tan ben definit, que s’ha convertit en pura ambigüitat, ple de competències transversals impossibles d’aplicar. Cada vegada més constatem que els graus europeus de quatre anys amb el sistema de quadrimestres no aconsegueixen preparar suficientment als alumnes, atabalats per un gran nombre d’assignatures que amb prou feines comencen i ja han acabat. I volta a començar.
I si els graus serveixen de poc serà necessari continuar estudiant. L’EEES és immens i el graduat haurà de trobar l’opció que més li convingui per realitzar els estudis de màster i doctorat.
A la recerca d’aquests alumnes/ clients, totes les institucions universitàries han iniciat una carrera per ser «visualitzades» a partir de criteris d’excel·lència investigadora. Com poder fixar aquesta excel·lència? Els mecanismes són en realitat molt simples i es fonamenten en un concepte denominat benchmarking: la necessitat d’establir mecanismes de comparació i aplicar-los de forma exhaustiva i permanent per avaluar la qualitat científica, ja es tracti de l’activitat d’un investigador, d’un equip de treball o de tota una institució.
Competir en lloc de col·laborar
En cerca d’aquesta suposada excel·lència, les nostres Universitats, com a institucions, ja no col·laboren. Ara només han de competir. Literalment. I aquestes són les normes tingudes avui per les més oportunes a l’efecte de justificar davant els ciutadans les inversions públiques en recerca. Però han de ser realment l’únic criteri vàlid? Les revistes científiques, per exemple, han passat a ser valorades en funció d’uns determinats «índexs d’impacte» extrets d’una sèrie de paràmetres. Els nostres treballs seran considerats millors o pitjors no pels nostres arguments i troballes sinó simplement en funció d’on els hàgim publicat. Com va recordar fa anys, en els inicis de l’aplicació de Bolonya, un catedràtic d’Història del Dret Espanyol els seus joves doctors difícilment podrien publicar els seus estudis com papers en revistes indexades escrites en anglès... i per a què haurien de fer-ho en la seva disciplina?
Les agències d’avaluació utilitzen per a tot un sistema dit de parells cecs. És l’última moda, entesa com la més justa. Dos investigadors anònims decidiran si les aportacions d’un col·lega davant una convocatòria de promoció, els projecte que vol desenvolupar o el seu nou escrit científic són vàlids o no. Però això té un petit problema. Crea indefensió absoluta. Molt millor seria conèixer sempre els noms dels avaluadors. Que per això les estem demanant el seu temps i la seva millor voluntat. I si no fos així és que el sistema és pervers i necessitem un altre.
*Catedràtic d’Arqueologia de la URV i investigador de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Joaquín Ruiz de Arbulo dirigeix el Departament d’Història i Història de l’Art. També és un dels responsables del Màster interuniversitari en Arqueologia Clàssica i membre del comitè director de l’Escola de Doctorat de la URV.