Tot comença pel mateix motiu pel qual vostès llegeixen aquestes línies: la curiositat. Maria Griñó (1782-1836) és un personatge conegut a Tortosa: mare sacrificada d’un important general carlista, també fill de la ciutat, Ramon Cabrera. Una petita plaça del centre de la ciutat porta el nom del general. Durant la primera guerra carlista, Cabrera va ordenar afusellar els alcaldes de Torrecilla i Valdealgorfa, per creure que havien ajudat als lliberals. En represàlia, el general Nogueras va ordenar afusellar la mare de Cabrera, que portava empresonada un any i mig. Cabrera respondria amb nous afusellaments. El destí de les restes de Maria Griñó ha sigut un misteri. Fins avui.
Un vespre de tardor, a punt de tancar la redacció, arriba un estrany correu electrònic. No conec el remitent, diu que facilita la informació per ser publicada però prefereix romandre en l’anonimat. Hi ha adjuntat un word amb unes línies escrites i una fotografia d’una tomba, amb els noms Olesa-Fonollosa. El text afirma conèixer on està enterrada la mare del general Cabrera i tot seguit diu: «Los carlistas de Tortosa recogieron su cadáver y lo enterraron en el viejo cementerio en la tumba de los Olesa, jefes de los carlistas de la ciudad. Al traspasar los restos al nuevo y actual cementerio, parece ser en una pequeña urna, se volvieron a depositar en la tumba de los Olesa –Fonollosa, donde descansan insignes carlistas tortosinos». Apareix un nom a sota del correu, li direm senyor J., i un telèfon.
És un correu massa interessant com per no fer-li cas. Entre els emails enviats de fa quatre anys, quan ella va presentar un llibre sobre Cabrera a Tortosa, localitzo el correu electrònic de Conxa Rodríguez, periodista morellana a Londres i biògrafa de Cabrera. Li pregunto sense embuts si li quadraria la informació que ens ha fet adreçar el senyor J. Em respon amb entusiasme al moment: diu que on es troben les restes de la mare del general Cabrera és un gran misteri i que ella mateixa ha sentit aquesta història del cementiri de Tortosa.
Execució de ressò internacional
«L’execució de Maria Griñó per venjar el lideratge del seu fill va ser denunciada als parlaments de França i Anglaterra, on es van assabentar de la crueltat i barbàrie amb les quals es lliurava la guerra civil a Espanya», explica la periodista sobre la transcendència internacional que va tenir el cas de Griñó. «En els dos parlaments van preguntar-se a quin tipus de govern liberal s’estava donant suport a Espanya, a un govern que executava mares innocents?». Com sempre, fins i tot en l’actualitat, les dones no són reclutades durant les guerres i acostumen a morir en molt menor nombre, però sofreixen altres desgràcies com violacions per ser familiars de l’enemic o la pobresa que segueix a la viduïtat.
Truco al senyor J. És un home d’edat avançada molt amable. «L’única que sap tot això és la meua tieta, que va veure el trasllat de les restes. Ens ho ha explicat. Però ara té 102 anys i està en una residència d’avis», detalla, donant els noms.
Amb la pandèmia, opto naturalment pel telèfon, sense èxit. Demano si em poden posar en contacte amb ella, sols fer-li dues preguntes sobre el trasllat de la suposada urna: com va ser o, almenys, quan. «Truque vostè demà, millor pel matí», responen primer des de la residència. «Truque vostè demà, no localitzo la directora», em diuen el segon cop. «Torna a trucar demà», el tercer.
En una altra trucada, l’historiador i director de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, Albert Curto, em proposa preguntar a l’arxiu de defuncions de la Catedral i em recomana parlar amb l’historiador Roc Salvadó. Envio un correu al canonge arxiver Josep Alanyà, per si apareix Maria Griñó a l’arxiu de defuncions del 16 de febrer de 1836.
«El destí de les restes de la mare de Cabrera té els seus elements d’incògnita», diu Roc Salvadó, historiador de la guerra del Francès i les guerres carlistes a les Terres de l’Ebre. Em facilita algunes referències de llibres i en un article sobre una visita a Tortosa el 1853 d’uns amics d’un enginyer francès apareix esmentada la tomba de Maria Griñó. Parlen d’un nínxol senzillíssim, despullat de cap element identificatiu. «És molt novel·lesc això darrer i del gust de l’època, però jo ho dubto. Aquí estava la família Cabrera i no es comprèn que tinguessin la sepultura anònima, ni que després de totes les reaccions que va haver-hi les autoritats els obliguessin a no identificar-la», diu. El cas de Maria Griñó per a Salvadó és un exemple de la tragèdia que representa la Guerra Civil i «la monstruositat d’afusellar una mare sols per ser mare».
Els Olesa
I qui eren els Olesa, si donem per vàlida la història del senyor J.? Salvadó explica que Víctor José Olesa Fonollosa, advocat, va ser cap de la junta carlista de Tortosa i va participar en la tercera guerra. Seria realment possible que per simpaties l’enterressin amb ells?
Pujo al cementiri per buscar el nínxol de l’email del senyor J. Pregunto als treballadors que estan allà per si potser em poden orientar. No sé nom del carrer, ni número de nínxol. Em diuen que sense això serà com buscar una agulla en un pallar. Els ensenyo la foto: sembla un nínxol antic i per la posició ha d’estar a baix de tot, tocant el terra. Creuen que estic buscant una rebesàvia, prefereixo no treure’ls de l’error, i em diuen que puc preguntar a l’Ajuntament, on hi ha l’arxiu del cementiri. Els dono les gràcies i em passo una estona resseguint tots els nínxols que estan situats arran del terra, amb la fotografia a la pantalla del telèfon mòbil. Només em porta mitja hora localitzar finalment la tomba. El cementiri de Tortosa és gran, però no infinit. Olesa-Fonollosa. És possible que siga aquí? Realment està aquí? Em quedo un minut davant del nínxol, en silenci.
Pocs dies més tard, el canonge arxiver Josep Alanyà respon i em facilita la certificació formal de la partida de defunció de Maria Griñó: «Martes, día diez y seis de Febrero de mil ochocientos treinta y seis: Yo el infrascrito Presbítero Regente la Cura de la Sta. Iglesia Catedral de Tortosa di sepultura eclesiástica en el Cementerio de la misma a María Griñó, fusilada en esta Plaza por orden del Gobierno».
A la Catedral? Va ser enterrada a la Catedral? O es refereix que solament era la parròquia que li pertocava? La van exhumar? Va passar de la Catedral al cementiri vell, i del vell al de Sant Llàtzer (obert el 1844), que és el que visiten els francesos de l’article, per després arribar al nínxol dels Olesa? «Però havia de ser enterrada el 1836 al cementiri del Rastre», respon l’historiador davant la notícia. «Cabrera era beneficiat catedralici, però ja hi havia una disposició de principis del segle XIX per enterrar fora dels nuclis de població per evitar epidèmies. Em sembla molt estrany que l’enterressin dins del recinte de la Catedral».
El romanticisme de la història m’atrapa. Reviso totes les referències de Griñó a les biblioteques, recorro els carrers on va viure ella i Cabrera al centre de Tortosa. M’imagino el moment de l’afusellament a la Barbacana, avui paradoxalment a prop de la plaça anomenada d’Alfons XII, malgrat que és difícil perquè aquesta zona de la ciutat ha canviat moltíssim. Federico Pastor i Lluís a Narraciones tortosinas escriu: «Salpicadas todas de sangre están las páginas de la guerra civil de los siete años, pero ninguna tan horrenda como la que se refiere al inicuo fusilamiento de la desgraciada madre de Cabrera». El diari carlista El siglo futuro publicà un article el 5 de març de 1936, amb motiu del centenari del seu afusellament, «el más horrendo crimen del liberalismo». Narra un cop més l’episodi amb tots els adjectius possibles i declara que «Cabrera, hijo amantísimo que sentía por su vieja madre un cariño sin límites, estuvo a punto de enloquecer de dolor. Una ansia infinita de venganza se apoderó de todo su ser».
Busco l’arxiu del cementiri a la web de l’Ajuntament, en va, i n’adreço un email que no obté resposta. Tot seguit recordo que l’Ajuntament va encarregar un conjunt escultòric, obra de l’il·lustrador Ignasi Blanch, amb personatges destacats de la història de Tortosa al passeig de les Cultures, sota el Castell de la Suda. Una d’aquelles figures estava dedicada a Maria Griñó i una tarda recorro dues i fins a tres vegades el passeig de Ronda i en localitzo moltes, però ni rastre de la de Griñó.
Un atzucac
Com es pot demostrar la història del senyor J.? Pels volts de Nadal perdo l’esperança de treure’n l’entrellat. No hi ha ni rastre de Maria Griñó a la Tortosa d’avui. Tot són suposicions. Amb suposicions no hi ha certeses, ni veritat. Maria Griñó va viure una terrible injustícia en vida, sembla que ni tan sols podent-se acomiadar de la seua família, i tampoc un cop morta no va tenir descans. Tinc la impressió d’estar a estones perseguint un fantasma. A més, tinc notícies a la feina que són més urgents. Tot per què? Cada cop són menys els qui llegeixen la premsa escrita i la gent ja no té temps per llegir reportatges llargs, o només busca informar-se a base de titulars cridaners. I més enllà de tot això, a qui li interessa enmig d’una pandèmia la mort d’una persona fa 185 anys?
Passen les setmanes sense avenços, però un dia vaig a veure una exposició al Museu de Tortosa. En sortir de la mostra, enlloc de tornar per l’entrada principal, giro per darrere dels pavellons. Una sorpresa trobar allà de sobte i sense previ avís l’escultura de Maria Griñó que pensava que estava al passeig de les Cultures, acompanyada d’altres personatges històrics de Tortosa. Se la presenta a dalt d’un burret, en el moment que la porten a executar. A la inscripció amb informació sobre el personatge hi ha escrit que Griñó repetia davant dels botxins: «Mireu, fills meus, em duen a matar!». Pregunto a l’Ajuntament i expliquen que aquestes figures estan allà provisionalment fins que no s’acaben del tot les obres que s’estan fent al passeig de les Cultures. «Fills meus, em duen a matar...!». L’endemà, quan arribo a la redacció, impel·lida per una força desconeguda, torno a obrir la carpeta amb tota la documentació de Maria Griñó.
La llegenda de Mig Camí
Fullejar Espurnes de la Llar de Ramon Vergés Paulí, aconsellada per Roc Salvadó, em porta de nou a un mar de dubtes, ja que allà hi ha explicada la llegenda que Maria Griñó està enterrada a l’ermita de Mig Camí. «Sempre ha corregut com a vàlid el rumor que està enterrada al peu de l’altar de la Verge del Consol. La imatge de marbre va ser un donatiu fet per Cabrera. Cabrera es cuidava de l’ermita de Mig Camí, fins que va penjar els hàbits per anar-se’n a la guerra. Atesos els anteriors antecedents, no seria gens estrany que alguns amics de Cabrera, amb la més bona intenció del món, hi traslladessin les restes de la seua mare», diu Vergés Paulí, atribuint el fet cap a 1860. «Una nit d’hivern en què bufava un vent de dalt, d’aquell que diem que s’endú les cases, van anar al fossar de Sant Llàtzer, treuen del nínxol un cofret que guardava els ossos de Maria Griñó i, esglaiats a més no poder, emprenen la marxa». Deixant a banda la rocambolesca història, és més destacable la pàgina en què Vergés Paulí fa un llistat de personalitats enterrades al cementiri de Tortosa: «Al número 217 va enterrar-se la mare de Cabrera, i si el trasllat de les restes a Mig Camí és una invenció novel·lesca, avui descansen al nínxol 157 de la secció Primera, d’on van ser inhumats el 13 de desembre de 1908».
Truco immediatament al cap de premsa de l’Ajuntament per buscar aquests detalls a l’arxiu del cementiri i explico que estic buscant les restes de la mare del general. Ell ho consulta amb l’arxiver municipal, Miquel Estrampes, i sense ser conscient del que signifiquen les seues paraules al cap d’una estona diu: «Sí. Va venir un home a investigar el cas. Va costar molt, però finalment ho van aclarir. Està al cementiri».
Estrampes, prèvia consulta amb el misteriós investigador, facilita els arxius del cementiri, on hi ha una llarga llista de persones, cognoms que es repeteixen i trasllats. I allà, entre tots ells, apareix: «María Griñó, madre del general Cabrera». Intento que les meues paraules no traspuen l’emoció que en realitat sento i demano poder parlar amb l’home que va demanar esclarir tot el seu periple.
La història del senyor A.
El senyor A., que també prefereix romandre en l’anonimat, té 82 anys i em tracta de nou amb tota l’amabilitat del món. Ha investigat el cas amb l’ànim que no es perguen les restes de Maria Griñó i per fer coneixedor l’Ajuntament. El senyor A. és nét del metge Manuel Vilà Olesa i una germana del Víctor José Olesa Fonollosa era rebesàvia seua. Consultem els documents dels trasllats de nínxols del cementiri. Les despulles van passar per quatre llocs diferents: enterrada primer el 1836 al nínxol 217 de la Secció Galeria del cementiri vell; d’allà va passar el 1908 al nínxol 157-1 de la Secció Primera també del cementiri vell, per tot seguit ser traslladada el 1964 al nínxol 52-1 de la Secció Sant Mateu del cementiri nou i finalment descansar el 1985 al nínxol 75-2 de la Secció C. Els nínxols coincideixen amb el que va publicar Vergés Paulí.
El senyor A. torna a repetir les mateixes paraules que el senyor J.: «això ho va veure la meua tieta, que era filla del doctor Manuel Vilà». Quan li pregunto si coneix al senyor J., respon: «És clar! És cosí germà meu».
Així, finalment la desventurada Maria Griñó va ser enterrada sempre en nínxols de la família Olesa. Després de fer arbres genealògics i resoldre un embolic de vincles, concloem que una de les filles de Maria Griñó, Maria Cabrera Griñó (tot i que originalment es deia Rafaela) es va casar amb Manuel Homedes Vilàs. Van tenir una filla que es deia Francisca Homedes Cabrera, la qual es va casar amb Víctor José Olesa Fonollosa, comandant carlista. Alhora, una cosina de Ramon Cabrera també es va casar amb un Homedes Vilàs. Quedaven així les dues famílies unides i els seus destins entrellaçats per sempre.
El rebesnét
Informada dels progressos, Conxa Rodríguez em facilita el contacte del londinenc Simon Gandolfi Hornyold, rebesnét de Griñó per part d’una filla de Cabrera. És escriptor de viatges i té 88 anys. El 2017 va realitzar en bicicleta elèctrica l’itinerari que va fer el seu besavi Cabrera durant la primera guerra carlista, de Tortosa a Wentworth. S’emociona en saber de la tomba de la seua rebesàvia, a qui afirma tenir molt present, i vol veure-la, tot lamentant que ara amb el Covid no puga viatjar.
Torno a pujar al cementiri, aquest cop amb el número del darrer nínxol anotat en una llibreta. El d’Olesa-Fonollosa és en realitat el nínxol on ella va estar entre 1964 i 1985. Busco la Secció C. Torno a quedar-me dreta mirant la tomba. «Fills meus, em duen a matar...». Sense nom, sols un nínxol en blanc. Hi ha una figureta d’un àngel i una pedra que evita que dos papers se’ls emporte el vent. Trec amb el dit la terra acumulada: és un avís de l’Ajuntament que diu que el nínxol és susceptible de patir retorn de titularitat. Quan em giro i començo a desfer els meus passos, sols hi ha silenci.
