Durant segles, el pa ha sigut la base de l’alimentació humana. Els nostres avantpassats s’hi nodrien acompanyant altres productes com verdures, llegums, oli, carn, ous, caça, peix i fruites que disposaven a les seves propietats o d’indrets de proximitat. Només en casos de fam, de sequera, de guerra o d’extrema necessitat es menjava productes produïts fora del territori. No havent-hi camins per circular carros, el transport resultava molt car. Les mercaderies es traslladaven, fins a les darreries del segle XIX, amb mules i matxos servint-se d’albardes carregades de productes. Amb la caiguda de l’Imperi romà desaparegueren les calçades que els seus exèrcits construïren als territoris que dominaven. Sense reparar-los durant molts segles, a poc a poc s’anaren deteriorant i convertint-se en sendes on només podien circular els animals de càrrega. El pa només es consumia dels llocs on es produïa.
La societat actual continua menjant pa però passant d’essencial a complementari. Els més joves cada cop en consumeixen menys. Vet aquí la paradoxa; quan el blat escassejava, era principal per sobreviure. Ara que als supermercats se’n pot adquirir tot el que es vol, ha deixat de ser l’aliment base i se substitueix per altres nodriments que poden arribar de qualsevol continent. I la paradoxa s’incrementa quan la darrera dècada del segle XIX un quilo de pa costava unes 2,50 ptes., el mateix que cobrava un peó treballant 12 hores diàries. Actualment un peó amb el seu sou mínim interprofessional pot comprar el pa i els aliments que necessita i atendre altres necessitats familiars. Del consum local i de proximitat s’ha passat a massificar-se, arribant al supermercat de qualsevol lloc del món.
Aquesta introducció ha de servir per donar a conèixer als joves i recordar-ho als grans, com els nostres avantpassats havien d’aconseguir «el pa nostre de cada dia» bàsic per alimentar la família. Calia disposar del gra d’anys anteriors per sembrar-lo, havent plogut i preparat la terra. A l’hivern, si el sembrat creixia, gràcies a les pluges primaverals, al mes de juny se segava i es garbejava. Les garbes es carregaven sobre l’animal i es portava a l’era per batre. La batuda significava una festa. Els xiquets i els veïns de la casa anaven a trillar, fent conlloga i xalant a dojo. El pagès havia de repartir la segada per l’era i amb un trill aparellat a la mula es destriava la palla i es desgranava el gra. Per separar la palla i del gra un cop trillat, s’havia de ventar aprofitant el cerç o la garbinada. El pagès ho llençava amb la forca a l’aire, i el vent separava la palla del gra. El gra s’ensacava i la palla es portava al paller destinada a la menja dels animals.
Un cop es disposava del blat es portava al molí fariner on es molia per transformar-lo en farina. I amb la farina ja es podia elaborar el pa que les dones de la casa el pastaven cada quinze dies i el coïen als forns de cada poble. Si sobrava farina del consum familiar es baratava i, amb el canvi, podien adquirir productes alimentaris, com vestits o estris de treball, sense haver de despendre’s de diners en metàl·lic. A més, amb farina sobrant, s’elaboraven pastissos amb productes casolans com ous, confitura, mel, figues, ametlles, avellanes, nous, sagí del bacó sacrificat i oli d’oliva que es preparaven per les festes majors i dies assenyalats. Aquestes pastes sempre anaven acompanyades de vi ranci, de mistela o de ratafia de la bota del racó per amenitzar el sarau.
El pa resultava tan car que alguns pagesos quan desermaven boscos per plantar-los d’ametllers o sembrar-los, portaven, en acabar la jornada, l’animal carregat de llenya al forner per a la cuita del pa. Per una càrrega de llenya, el pastisser li canviava per un pa de quilo o per sis fornades del pa que la família pastava cada quinze dies. Cada feina del pagès requeria hores, dies i professionalització per arribar a poder enfornar els pans i pastissos que es preparaven per al consum familiar.
No he explicat les conseqüències quan les collites resultaven fallides per manca de pluges o altres motius. Avui els productors disposen de tractors i amb poques hores poden llaurar el que amb la pollegana costava setmanes. Sense els tractors es podia preparar menys extensió de terra i com la llaurada era superficial un de cada dos anys es rostollava; la parcel·la es deixava descansar. Actualment amb els adobs i la profunditat del guaret es pot sembrar tots els anys i si plou les collites són satisfactòries. En canvi, en temps passats, si no collien durant diverses temporades seguides, els pagesos no disposaven de gra per sembrar. Per prevenir aquesta eventualitat, els ajuntaments guardaven reserves emmagatzemades en sitges, ben segellades per disposar-ne en casos de necessitat. El gra havia de quedar ben amagat perquè, en cas de guerra i amb el pas dels exèrcits, el primer que feien els comandaments militars era requisar-lo per alimentar les tropes.
Les feines del camp sempre han estat feixugues i havent d’observar el cel per si plovia o no per poder sembrar i un cop sembrat, si creixia amb normalitat. Sense aigua de pluja i sense gra, complementat durant els primers sis mesos de l’any per un temps adequat, moltes famílies havien de restringir o reduir la menja principal. Disposo de documents de continuades secades que els cereals, amb molts sacrificis, s’importaven d’Ucraïna amb vaixells que es descarregaven a Vinaròs i d’allí es repartien pels territoris dels Països Catalans. Si en moments normals un pa de quilo costava un jornal d’un peó treballant 12 hores, en aquests casos encara s’havia de pagar molt més per disposar-ne i, per això, mai no es llençava ni un rosegó. Amb el pa sec es preparaven les sopes que adobades amb farigola i un raig d’oli resultava un àpat suculent. El pa que sobrava de cadascú s’embolicava al tovalló per a l’àpat següent. Mai es llençava res, que contrasta amb les tones de menjar que avui fan cap als abocadors. Fins i tot, els ossos, espines i pells es lliuraven dins els mateixos plats als gossos de casa que s’ho menjaven i llepaven abans de passar-los al fregador.