Pol Guasch posa paraules a l’amor en La part del foc (Viena Edicions), poemari premiat amb el 44è guardó de Poesia Catalana Josep M. López-Picó de la Vila de Vallirana 2020. En ell, el poeta i novel·lista tarragoní reescriu el llibre homònim de Maurice Blanchot, encara que en clau amorosa i alhora, tanca el díptic que va obrir amb el també premiat Tanta gana (Premi Francesc Garriga de Poesia, 2018). L’autor deconstrueix la idea tradicional i patriarcal de l’amor i reflexiona sobre si aquest sentiment es pot repensar i, sobretot, si encara se’n poden dir coses. Pol Guasch és també autor de Napalm al cor, Premi Llibres Anagrama de Novel·la. Actualment investiga, amb una beca, sobre teoria i literatura contemporànies al King’s College de Londres.
Tenia entès que els poetes eren més prolífics en el desamor que en l’amor.
Possiblement la poesia és el gènere literari més estigmatitzat i més petrificat. És a dir, la idea que vincula amor i poesia en un sentit de passió, de desarrelament emocional i de sofriment fa referència a una mala lectura del Romanticisme literari i això també és causa del prejudici que es projecta sobre la poesia. En La part del foc tenia ganes de poder seguir pensant l’amor i de poder seguir escrivint sobre amor, però en un sentit més aviat exploratori perquè de l’amor també en podem dir coses calmadament. I, sobretot, de l’amor encara en podem dir coses. Aquesta era la premissa que travessa el llibre.
«Que l’amor sigui cec i que ens encegui és el primer indici de desorientació, violència i acceptació de qualsevol mena de submissió».Per què Maurice Blanchot?
És un autor que m’interessa moltíssim per diversos motius. Per una banda, hi ha una fascinació biogràfica que moltes vegades m’acosta a alguns autors de posicionaments vitals molt complexos, que crec que són necessaris d’entendre per entendre també la seva obra. I per damunt de tot, hi ha una fascinació sobre la seva obra la qual, en el fons, té alguna cosa d’ombra.
És un autor que no ha arribat al gran públic.
Dins de l’Acadèmia i el pensament assagístic català i espanyol, la seva recepció és pràcticament nul·la. És un gran desconegut.
Ell parla de literatura i vostè d’amor, a partir de la seva obra.
La meva pregunta era, què passaria si Blanchot hagués escrit sobre amor, cosa que ell mai no va fer.
I ha aconseguit treure l’entrellat?
La qüestió de l’amor és com una dèria que m’ha portat a explorar-lo per molts camins. No sé si li he tret l’entrellat, però sí que tinc la sensació d’haver-hi desfossil·litzat una idea que tenia i que crec que col·lectivament també hi és molt sòlida. A través d’endinsar-me amb l’escriptura i les paraules, crec que he pogut fer complexa una idea que se’m presentava molt simple. Això és sinònim d’haver pogut posar moltes paraules a una cosa que se’m presentava amb poques. I només la sensació d’eixamplar el vocabulari que tinc per anomenar l’amor, a mi ja em dona la sensació d’haver entès alguna cosa.
Amors que cremen. Amb ‘Napalm al cor’ ja cremava. Ara hi torna. Com van anar en el temps?
L’escriptura de La part del foc va ser prèvia, encara que el llibre ha sortit després. De fet, ambdós s’emmirallen moltíssim en moltes qüestions.
Quin és el lligam?
La idea fonamental és la voluntat d’explorar la qüestió amorosa i també el vincle indestriable que hi ha entre amor i paraula.
I amb ‘Tanta gana’?
L’entenc com un tancament de Tanta gana, que més aviat generava tot un mar de preguntes. I amb això no vull dir que La part del foc siguin les respostes, però sí que potser són els indicis que obren aquestes preguntes.
Quan hi ha amor pel mig, qui crema a qui?
L’ideal seria que l’amor no cremés enlloc o que cremés d’una altra forma.
Sense fer mal?
Exacte. O potser es tracta de pensar la idea de cremar d’una altra forma perquè amor no pot ser mai sinònim de destrucció. Escriure i pensar sobre l’amor i sobre nous llenguatges i noves formes de designar-lo implica també desnonar les categories que fins ara ens han servit per pensar-lo. En aquest sentit, La part del foc parteix de la metàfora del foc i de la crema. No per acabar de petrificar aquesta idea que l’amor crema, sinó precisament per cremar la idea que l’amor crema.
L’amor és cec?
Aquesta precisament és una metàfora solidificada sobre l’amor que ens hem anant repetint i creient. És a dir, que l’amor sigui cec i que ens encegui és el primer indici de desorientació, violència i acceptació de qualsevol mena de submissió. I potser precisament el repte és trencar aquesta metàfora i inventar-nos-en de noves.
«'La part del foc' parteix de la metàfora del foc i de la crema. No per acabar de petrificar aquesta idea que l’amor crema, sinó precisament per cremar la idea que l’amor crema».És l’únic sentiment que no demana un motiu, un per què?
La resposta a aquesta pregunta la faré citant Blanchot perquè ell comença La part del foc dient que es pot escriure perfectament sense preguntar-se el perquè s’escriu. I de fet aquesta sentència la fa responent a Sartre, el qual deia que per escriure s’ha de saber què pretén mobilitzar aquell text. Jo crec que l’amor no es dirigeix a un objectiu i possiblement un dels altres fracassos de l’amor contemporani i una de les altres raons per les quals l’amor crema i destrueix és perquè li demanem massa coses. A l’amor no li hauríem de demanar res. En realitat, necessita una altra temporalitat, una altra relacionalitat. Tota la nostra vida capitalista i patriarcal està basada en objectius i en fites i justament l’amor pot ser un espai que no s’entengui així.
Però precisament al llarg dels segles s’ha entès així. Sobretot amb tradició patriarcal.
Exacte. Sempre s’acaba entenent així perquè com tot, forma part d’un engranatge que, diguéssim, camaleonitza amb la resta de normes del sistema. Però jo crec que tal com l’escriptura pot ser una fugida de l’imperatiu de l’algoritme, amb l’obertura del significat, amb el trencament i amb la complexitat també penso que l’amor pot ser una fugida de la norma que constreny i que simplifica. I crec que es pot fer. Ara, una cosa és que es pugui fer i una altra és que es faci.
Si l’amor constreny, som lliures d’estimar a qui volem?
En aquesta mena de socialització tan normalitzada i tan normativitzada que és l’amor avui en dia, l’amor no és un espai de llibertat i de creativitat. Estic plenament convençut que ens enamorem de les persones amb les quals ens acabem relacionant i ens relacionem amb la gent de la mateixa classe social. En aquest sentit hi ha una qüestió de classe que travessa molt la idea de l’amor, així com de racialització. Per això hi ha tota una qüestió sobre les violències que travessen els cossos, que determinen també de qui ens enamorem.
