Mònica Batet: «Una cançó pot provocar la unió social de tot un país»

‘Una història és una pedra llançada al riu’ és l’última novel·la de l’editora i escriptora. Una obra protagonitzada pel folklore, els contes i les cançons populars, amb el rerefons d’un Estat totalitari

04 marzo 2023 16:54 | Actualizado a 04 marzo 2023 17:13
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La força del folklore, dels contes i de les cançons populars és un dels eixos de l’última novel·la de Mònica Batet. L’altre, és la supervivència de l’ésser humà, com busca estratègies per viure en sistemes polítics totalitaris, opressius. De resultes d’aquesta combinació d’interessos sorgeix Una història és una pedra llançada al riu (Angle Editorial), una novel·la sorprenent i original. Mònica Batet és també editora de Nits Blanques, especialitzada en autors nòrdics.

La novel·la és una metàfora o, com he llegit en alguna publicació, una distopia?

No vaig escriure aquest llibre pensant en una distopia, sinó en una història que passa en un no lloc. I tampoc penso que sigui metàfora de res. Em vaig inspirar en fets històrics de diferents llocs.

M’ha sobtat que els que han d’aprendre a ballar per casar-se siguin els homes.

Les meves arrels familiars són al Pont d’Armentera i la meva mare m’explicava que l’únic dia feliç que tenia era el diumenge, quan hi havia ball. Si mirem la segona meitat del segle XX, el ball era un element socialitzador i tant si eres home com si eres dona, era la millor manera per trobar parella.

Parla d’un Estat totalitari...

He pensat en molts estats totalitaris d’Europa, bàsicament.

$!Mònica Batet: «Una cançó pot provocar la unió social de tot un país»

Per què explica el totalitarisme en combinació amb el folklore?

Vaig estudiar Filologia Catalana a la URV, una de les poques universitats catalanes, per no dir l’única, que ensenya folklore. Aleshores, vulguis o no, ha quedat un pòsit en la meva vida i m’interessava construir una novel·la sobre el folklore. D’altra banda, volia parlar de cantants folks, de com una cançó no popular, sinó creada per un autor, pot provocar una unió social de tota una ciutat o un país. I això ho provoca la cançó, no el TikTok.

Com per exemple?

Quan vaig anar a Lisboa per primer cop, perquè sempre he tingut tendència a anar cap al nord d’Europa, em van parlar del José Afonso, que va compondre Grândola Vila Morena, la cançó triada pels militars com a consigna quan comença la Revolució dels Clavells i que després ha esdevingut un símbol. Com una cançó, no creada amb aquesta finalitat, es fa popular i més de quaranta anys després tots els portuguesos la canten.

S’està perdent aquesta tradició oral?

La història no mor mentre hi ha algú que la sàpiga explicar. Tot i això, el que passava a inicis del segle XX, que la gent es reunia al voltant del foc per explicar-s’hi històries, en la nostra societat, a Europa, probablement ja no té la força que tenia quan el meu pare era petit. En canvi, si anem a tribus americanes o africanes, n’estic convençuda que el fet de reunir-se al voltant del foc continua sent una manera d’aglutinar i d’entretenir. Però aquí, com que per sort o per desgràcia tenim altres maneres d’entretenir-nos, això ha canviat. Imagina’t que ens quedéssim un dia o dos sense internet. Què faríem? Estaríem tots perduts.

Els protagonistes busquen el canvi i s’adonen que l’acadèmia els limita. Per arribar-hi, van més enllà de la línia que marca l’acadèmia

Els protagonistes defensen que les històries, com la guerra, es repeteixen en diferents països. No som tan diferents?

A vegades ens passen coses i pensem que som els únics als quals els passen i després et trobes gent, i no propera a nosaltres, sinó d’altres països, amb les mateixes experiències. Carl Gustav Jung, el psiquiatre deixeble de Freud, parlava de l’inconscient col·lectiu. Deia que tots com a societat, siguem d’on siguem, repetim una sèrie d’arquetips. Ell se centrava en els somnis i defensava que una persona europea podia tenir un somni similar a una altra africana. No som tan originals com ens pensem. Tot es va repetint i després, pel que fa als fets històrics, no n’aprenem.

És aquesta la idea del títol?

No. D’igual manera que quan llancem una pedra al riu surten aquestes ones concèntriques que fan que l’aigua es modifiqui, quan expliquem un conte o una cançó popular aquesta es propaga i després, amb el pas dels anys pot ser que hi hagi modificacions o innovacions. Aquest és el sentit del títol.

Els contes de què parla existeixen?

No. Però no he hagut de fer un esforç creatiu gaire gran, ja que succeeixen moltes vegades. Vull dir, amb les guerres, la geografia ha canviat moltíssimes vegades, ja sigui Alemanya, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, etc. Parlo d’Europa perquè és el que conec. Quan hi ha una guerra, que normalment és masculina, els homes pensen que són reis i poden fer el que vulguin amb tothom, principalment amb les dones.

Transmet la por en una societat angoixant.

Quan estàs en una situació com la que s’explica, n’has de tenir, de por. Actualment, hi ha molts llocs on ho estan vivint. Si pensem en Ucraïna, per exemple o en la Franja de Gaza. No és que hagis d’aguantar un mes o dos, és que saps quan ha començat, però no quan acabarà i, així i tot, has de continuar vivint. Llavors, volia reflectir com pots viure en un estat de setge. I crec que en circumstàncies excepcionals l’ésser humà treu el millor d’ell, però també el pitjor. I això passa arreu.

La línia travessa la novel·la. Separa moltes coses.

El concepte línia apareix en molts moments i de manera diferent. Al primer conte hi ha la línia que fa la professora de ball; després les que fan tant el Revolucionari com el Folklorista i l’Escoltadora de Cançons per marcar el que estan estudiant; hi ha la línia de l’hotel, que no es pot travessar...

La del país...

Exactament. En aquest sentit, el capítol que titulo Elles també canten fa referència a sortir-se de la línia perquè hi ha cançons populars que són molt estrictes, s’han de seguir uns paràmetres i la cantant ho trenca tot i, a més a més, ho fa en un país en què les dones no poden cantar. I això que explico amb tanta normalitat està succeint a l’Aràbia Saudita. D’altra banda, els protagonistes no busquen la similitud, sinó la innovació i el canvi. I s’adonen que l’acadèmia els limita, que és una altra línia, una altra frontera. Per aconseguir el que volen, van més enllà de la línia que marca l’acadèmia.

Temas:

Comentarios
Multimedia Diari