Un sobre blau a la bústia, que en general només rep factures i publicitat, farà que la Júlia torni a Montpeller, a rememorar el seu any d’intercanvi, a visitar els vells amics, i a retrobar-se amb la història del John, una ferida que inevitablement amenaçarà el fràgil equilibri que ha aconseguit mantenir fins llavors en la seva vida. La Júlia és la protagonista de Drames per a principiants (Univers) de Maria Sellas, un fresc debut literari.
La protagonista i vostè tenen alguna cosa en comú? Ambdues són odontòlogues...
La Júlia i jo som gairebé iguals. La principal diferència entre ambdues és que ella és més irracional, pren totes les decisions que potser jo vaig decidir no prendre en el seu moment, com si a ella li hagués fet viure totes les vides que jo no he viscut. Tots aquests i si... els he viscut a través d'ella.
I això és bo o dolent?
Sempre he pensat que quan agafes un camí mai no pots saber si és millor o pitjor. Simplement és diferent. Quan prens una decisió estàs renunciant a d’altres i, passi el que passi, sempre tindràs i si... a la vida. I està bé tenir-los sempre que en el moment decidissis el que creies que era millor per a tu. Haurem de conviure sempre amb això, mai sabrem què hauria passat.
Què vol dir fer-se gran?
Fer-se adult és una incertesa inconstant, equivocar-te molt. És aquesta recerca del teu lloc al món, de què vols i, sobretot, de què no vols per a tu. Adonar-te que moltes vegades la vida no és com te l’havies imaginat. Quan ets petit penses en les coses que faràs de gran i veus que arribes als 30 anys i no tens la vida estructurada i no passa res. És adonar-te que creixes a cada moment.
La protagonista s’adona que ella és el més important.
Totalment. Buscava aquest empoderament. És veritat que està molt de moda aquest terme, però és real. No dic res que sigui impossible. Penso que en el procés que fa la Júlia a la novel·la, la conclusió més important a la que arriba és que ella és la prioritat. Que aquest amor a tot preu que pot semblar que és el que s’ha de sentir quan estimes algú, doncs no és així. És el creixement més gran que fa i el que espero que pugui fer reflexionar o inspirar a noies o persones que llegeixin la novel·la i que tinguin aquesta edat o fins i tot més grans, perquè és una cosa que es pot aprendre en qualsevol moment de la vida. Era la història que volia explicar.
Els drames de la Júlia...
A vegades pensem que s’acaba el món i quan ho mires en perspectiva te n’adones que tot just començava en aquell moment. I per això aquest titular. És una història en la qual a la protagonista sembla que se li acabi el món en més d’una ocasió i, en realitat, no passa res. Tots vivim aquesta mena de drames, estem en aquest vaixell i jo buscava que el lector se sentís acompanyat perquè al final crec que tothom es pot sentir més o menys identificat.
Però en el moment en què els viu, sí que són drames.
Sí, jo vaig escriure la novel·la quan ja havia passat per tot això. Havia anat d’Erasmus a Montpeller i la vaig escriure quan havia passat cert temps, des d’una posició molt còmoda. Vaig fer un repàs de totes les emocions i sentiments des d’un punt de vista molt agradable.
Escoltant la música que li agrada a un altre o llegint els llibres que llegeix, creu que es pot arribar a conèixer aquesta persona?
Sí, jo crec que sí. La cultura, els llibres, la música que tria una persona d’entre tota l’oferta que hi ha diu molt de com és.
I si no li agrada...
Potser és un detall i no has de jutjar una persona només per això, però al final és informació. Després tu la utilitzes com vulguis, però sí que diu de nosaltres.
Escriu al metro?
L’agafava quan anava a la universitat, cada dia tenia dues hores de trajecte i va ser quan vaig començar a escriure relats curts. En acabar vaig començar-la, aprofitant els relats que ja tenia. Llavors, sí que la vaig escriure al meu pis que compartia amb dues amigues, durant la pandèmia. O sigui, està escrita entre el metro i un pis compartit.
Al final, és una història de relacions humanes.
Totalment. És el que tenia ganes d’explorar perquè sempre m’han interessat. És alguna cosa que passa entre dues persones, sempre diferent, única i complexa. Trobo molt interessant com ens relacionem entre nosaltres i el complex que pot arribar a ser.
Ara que l’Església no està a sobre, com viu la seva generació sentiments com ara la culpa o el penediment?
Hi ha un alliberament molt gran i em vaig sentir molt lliure escrivint la història de la Júlia i això que té moltes anades i vingudes i hi ha moments en què pots pensar que és molt egoista. La vaig escriure mentre feia el curs de l’Ateneu i era la més jove de la classe. Tothom es sorprenia dels girs de la història, però és així com som ara, com funcionen les relacions. I és bonic perquè estem aprenem a posar-nos en el centre, explorem molt més, ens deixem portar molt més i estem evolucionant cap a alguna cosa molt positiva i lliure.
