Claire Fuller (Anglaterra, 1967) es va avançar a la pandèmia de la Covid. Immersa en la seva última novel·la, de sobte va veure com allò que estava escrivint cobrava vida, la qual cosa li va provocar un xoc i la necessitat de parar, de pensar, de reflexionar. Fuller es va preguntar si en aquella situació pagava la pena continuar amb la història, si en aquell moment la població necessitava escriptors i llibres i es va convèncer que així era. La memòria dels animals és la seva última novel·la, publicada en català per Les Hores i en castellà per Impedimenta.
Aquesta entrevista es va fer amb la traducció de Maria Sempere, editora de Les Hores.
La va escriure abans de la Covid. Què va sentir quan de cop i volta ens van confinar?
Va ser molt surrealista. Jo portava escrites 30.000 paraules i vaig veure com allò que estava escrivint de cop i volta va esdevenir realitat i això va ser molt xocant. Vaig aturar-me dos mesos d’escriure, em vaig pausar, com tothom, per pensar una mica què estava passant al món i si en aquell moment necessitàvem escriptors, si necessitàvem llibres i després de la reflexió vaig pensar que sí, que encara eren molt necessàries les històries, per la qual cosa vaig reprendre l’escriptura.
Vostè es presentaria a aquest experiment que planteja?
La inspiració em va venir d’un amic del meu fill que em va explicar que s’havia apuntat a una prova per fer vacunes, els hi posaven el virus i després la vacuna. Era estudiant i estaria aïllat durant dos mesos. Aleshores, vaig pensar que faria servir aquesta realitat a la novel·la, en un context de pandèmia en el món, tot i que encara no estava succeint en la realitat i jo també em vaig apuntar a un test de vacunes.
Per fer què?
No sé si ho hauria fet si hagués estat per la vacuna de la Covid, no ho puc saber. En el meu cas era un test de vacuna per la grip. Vaig passar el test psicològic, que està molt relacionat amb valorar si les persones són capaces d’estar dues setmanes aïllades, tot i que és una ironia perquè al final tots estem, d’alguna manera, sols. Això no obstant, després havia de fer un test de sang i aquest no el vaig passar perquè tenia massa anticossos. De manera que no vaig ser acceptada. Tanmateix, no ho vaig fer de manera altruista, sinó que es tractava d’un tema de recerca per tirar endavant amb la meva novel·la. Hauria estat dues setmanes tancada, escrivint i a sobre em pagarien.
Posa els personatges en una situació extrema. Aquí els metges també es van veure igual, fins al punt d’haver de decidir qui podia viure i qui no.
És un gran debat, una gran responsabilitat decidir qui ha de viure i qui ha de morir. La gran pregunta és si estem qualificats per fer-ho. A Anglaterra va ser el Govern el qual va establir les directrius, basat en temes científics sobre qui havia de viure o morir, però ara es debat si realment els seus criteris van ser encertats o no. Jo no voldria en cap cas estar en el seu lloc i per això segurament no soc política, sinó que m’he dedicat a l’escriptura. I la Neffy també es troba en aquesta situació. Ella pot salvar el món, però ho acabarà fent o no?
Per què un pop recorre tota la novel·la?
Sempre he tingut una gran passió pels cefalòpodes, per les sèpies, calamars, pops, i abans de dedicar-me a l’escriptura em vaig dedicar molt de temps al màrqueting i a l’escultura, encara que mai l’he deixat de banda. M’apassiona la forma dels seus cossos i els esculpia en fusta, en vidre i en altres materiales i fins i tot em vaig fer un tatuatge. Aleshores, havia de decidir quin treball li donava a la Neffy i la vaig fer biòloga marina, la qual cosa li va permetre aprofundir en tot el que seria la recerca del pop, des del punt de vista més científic i no només per les formes.
Per aquí ens els mengem.
Un cop escrit el llibre, una de les meves grans missions és intentar aturar que la gent continuï menjant pop. Això no obstant, tinc clar que a les vostres latituds és molt difícil aconseguir-ho perquè a la gent li agrada molt aquest menjar. Personalment, en el passat havia menjat pop i hi estic d’acord en què era un animal molt saborós, però ja no ho faré més.
Introdueix la possibilitat que tots voldríem de recuperar el nostre passat. Reviure les emocions.
Hi ha diferents raons per les quals vaig decidir inventar un revisitador i la més bàsica és que aquestes persones havien de fer alguna cosa perquè estaven tancades, clausurades, no tenien internet, no tenien llibres, no tenien res. Llavors la Neffy té l’habilitat de poder revisitar fàcilment. Podia haver fet servir el flashback, però inventant aquest revisitador aquesta experiència de tornar al passat és més immersiva perquè poden olorar, poden reviure com se sentien i és més proper. La importància dels records és un element central a la novel·la.
Els personatges han de confiar en els altres malgrat no saber pràcticament qui són. La confiança o l’empatia van canviar amb la Covid?
És una gran pregunta saber si ha canviat alguna cosa. El Covid sí que ens va posar davant de dues realitats o dos extrems. Hi havia la gent que seguia les normes que establia el govern i la gent que refusava les vacunes i no només això, sinó que seguia socialitzant quan no estava permès. Això va fer veure que hi havia dos tipus de persones i és un tema que s’ha d’anar treballant. A qui has de creure? En quin has de confiar? Tant entre la població com entre la població i els governs. És un gran tema i encara necessitarem força temps per seguir dilucidant sobre aquesta confiança. Cap a on anem?
Portava escrites 30.000 paraules i vaig veure com allò que estava escrivint de cop i volta va esdevenir realitat i va ser molt xocant
El seu virus és pitjor que la Covid, afortunadament, és molt letal.
És un virus molt terrible. Si el feia menys letal que la Covid no justificaria que estiguessin tancats dintre de l’hospital. Aleshores, volia aconseguir aquesta sensació de tenir la gent tancada a una habitació, com l’escape room. L’objectiu és intentar relacionar-te i veure si pots sortir.
El símptoma de l’olfacte el va agafar de la pandèmia real?
Sí. Hi havia la qüestió de com amagar els cossos que estaven a les habitacions. La Neffy ho hauria descobert i vaig aprofitar aquest símptoma de la Covid, la pèrdua del sentit de l’olfacte, per trobar la solució a aquest problema.
Quina relació té amb Grècia?
Quan vaig començar a escriure aquest llibre no havia estat a Grècia, vaig viatjar després. El que em va portar a decidir-me per Grècia és que tenia cinc personatges aïllats, a una unitat hospitalària, tancadíssims, i els havia de fer sortir fora. Primer vaig pensar que faria que la Neffy revisitès un típic jardí anglès, però per què? Al final, podria anar allà on volgués i em vaig preguntar on voldria anar jo. I Grècia seria un bon lloc. Vaig reservar un avió, vaig cancel·lar-lo, vaig tornar-lo a reservar, vaig tornar-lo a cancel·lar per la pandèmia i al final vaig poder anar-hi. Va ser una manera de contrastar la realitat que ja havia escrit. I també vaig fer molt de snorkel per veure si veia algun pop, tot i que no ho vaig aconseguir, però sí que vaig poder gaudir de les olors, del menjar, de tot això que, si no viatges, si no visites un lloc, no ho pots percebre.
