Pels anys 70 grups vandàlics d’ultra dreta es dedicaven a fer atemptats a llibreries, editorial o sales d’exposicions que eren crítics amb la dictadura o simplement mostraven el seu esperit lliure, tan allunyat al sistema de l’època. El 25 d’octubre del 1971 se celebrava els 90 anys de Picasso, França s’hi va llençar i les institucions espanyoles van haver d’acceptar d’obrir-se una mica més i fer alguna cosa pel seu gran artista que gaudia de fama mundial. Es van organitzar una sèrie d’actes i exposicions, però Picasso era el terror per l’extrema dreta i unes quantes galeries d’art van patir la ràbia dels que llavors s’anomenaven Guerrilleros de Cristo Rey.
Una d’aquestes galeries era Theo de Madrid, on s’exposaven una col·lecció de gravats de Picasso que es van cremar tots. Una setmana més tard s’incendiava la galeria de Barcelona Taller de Picasso, situada al costat del primer taller de l’artista a Barcelona. Aquella mateixa nit Antoni Tapies va trucar al llavors jove galerista Santiago Palet, propietari de la galeria cremada, i li va dir que ell, junt amb Joan Brossa, una crítica d’art i un pintor surrealista francès havien quedat que farien una obra de desgreuge per demostrar la solidaritat amb Picasso i contra l’atemptat. La proposta va córrer com la pólvora i els artistes del col·lectiu Dau al set també s’hi van sumar, hi seguirien Antonio Saura, Rafael Alberti, Ginovart, Cela, Pau Casals, Tharrats, Cesc, Bartolozzi, Miró, Ràfols-Casamada, Neruda, Delaunay, Equipo Crónica... La llista s’ampliava molt de pressa.
Va ser Dalí que va tenir la genial idea d’unificar la proposta. La idea era enviar als artistes que s’adherien al projecte un tapet, d’aquells de confiteria, i que cada artista fes el que li semblés i ho enviés per correu postal a la galeria Taller de Picasso. Finalment els tapets no serien de confiteria sinó de roba, amb unes puntes de ganxets fetes per unes monges. El resultat són 424 tapets d’artistes d’aquella època, sobretot espanyols i francesos: poetes, cineastes, escriptors, gravadors, dibuixants...
Palet va proposar a l’ajuntament de Barcelona de fer una exposició col·lectiva de tots els tapets, però no va rebre resposta. Llavors Palet va decidir fer-ho a França. Un any més tard l’exposició s’inaugurava a Vallauris, el poble on vivia Picasso. Tampoc va ser fàcil que l’enviament d’obres passés la frontera. Va ser gràcies a la mà de Cela, que tenia uns certs tractes amb el règim, que va accelerar els tràmits perquè els tapets poguessin arribar a Vallauris.
Han passat molts anys. Aquesta col·lecció era a mans privades fins que va ser adquirida per la Fundació Vila Casas. La idea és que volti per altres ciutats, però ja no es mourà de la Fundació, cosa que permetrà que molta gent pugui veure les obres. Fins al 2 d’octubre Homenatge a Picasso, Vallauris 1972 és a l’espai Volart, al carrer Ausias Marc 20 de Barcelona. Una història interessant i una mostra artística sorprenent i curiosa.
