Darrere dels Forats amb cabells bateguen els somnis i la simbologia en la qual, al seu torn, hi ha «feminisme i donisme, de dona», com il·lustra la seva creadora, Mari Chordà (Amposta, 1942). Set dibuixos i litografies de la sèrie Forats amb cabells formen part de l’exposició temporal Artist s Contemporan s, composta per obres de 15 autores i que es pot visitar fins a finals d’any al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona (MAMT).
Produïda pel MAMT, Artist s Contemporan s neix amb la voluntat de reivindicar l’art fet per dones per tal de compensar la seva escassa presència al llarg dels segles. D’aquesta manera, inclou una selecció d’obres d’Alba G. Corral, Alba Sotorra, Ariadna Parreu, Ester Ferrando, Gemma Clofent, Lídia Porcar, Mariaelena Roque, Mariona Moncunill, Montserrat Cortadellas, Montserrat Gomis, Núria Rion Virgili, Roser Caminal, Raquel Friera i Vanessa Pey. A més a més, però, la galeria dedica una retrospectiva a l’artista ampostina que, amb el títol Mari Chordà... i moltes altres coses, ret homenatge a la seva trajectòria.
Poeta, escriptora i activista, el seu vessant creatiu és indestriable de la seva trajectòria
Feminisme pop
Pionera en explorar la poètica del cos femení, de la sexualitat i del desig, el 1964 Mari Chordà pinta la primera Vagina. «Són somiades, gens realistes», diu l’artista, poeta, escriptora i activista amb un vessant creatiu indestriable de la seva trajectòria vital. «Sempre he anat en contra de tot. Fins i tot quan vaig estar a París anava a una cèl·lula del partit comunista i vaig haver de deixar-ho perquè eren tan clàssics, tan masclistes...», recorda. Tampoc la Facultat de Belles Arts feia per ella, una ànima lliure d’imposicions.
Amb un feminisme que flirteja amb el pop-art, ara, a punt de fer 82 anys, reflexiona que segurament era la seva manera de ser fins que la vida li va donar «trompades. Era molt colorista i alegre, sempre l’última a sortir de la pista de ball», uns colors que planegen entre l’erotisme i la voluptuositat.
Cada dia hi ha un feminicidi i si això no s’ha acabat, amb tot el que les dones hem fet, malauradament, no s’acabarà
Chordà plasma els fluids del cos, les secrecions, la maternitat i les relacions lèsbiques, en una incansable tenacitat per tal de revertir la situació de les dones. «Parlar de plaer femení, segurament, serà sempre subversiu», expressa. «Mentre les dones vulguem ho serà i això vol dir que podem, en tot cas, posar-nos en guàrdia enfront del masclisme. Cada dia hi ha un feminicidi i si això no s’ha acabat, amb tot el que les dones hem fet, malauradament, no s’acabarà».
Aquesta és la gran angoixa de Mari Chordà, la qual intueix que el seu art agitador no ha aconseguit deconstruir la realitat. Així i tot, els canvis hi són. «D’entrada, existim. Quan vaig fer les primeres vagines i els autoretrats embarassada, tota l’obra de París i molta d’aquí, ni tan sols existíem. No hi havia feminisme. Hi havia els cossos de dona, però no senties aquesta possibilitat que sents ara de ser moltes. Enyorava el que ara tenim, no sabia que de gran ho tindria. Ara tenim la capacitat de sortir al carrer i es nota quan ho fem. Som moltes i moltes les joves que s’han sumat».
Així mateix, l’arrelament a la terra és una altra constant. «Traduiré tots els meus llibres a l’ampostí, que és el que jo parlo», defensa. «M’horroritza aquesta societat en què parlem d’una manera i escrivim d’una altra. Ho trobo fals». Chordà advoca per la unió femenina per continuar endavant i reivindica centres com Ca la Dona, a Barcelona «per gaudir de les activitats i treure forces per anar contra aquest masclisme increïble. Penso que les dones estem en perill. Com és possible?».