Filòloga de vocació i escriptora apassionada, la reusenca Maria Lluïsa Amorós compta amb una llarga trajectòria professional com a professora de llengua i és un referent de la literatura infantil i juvenil i de les novel·les per a adults. Filla del poeta i escriptor Xavier Amorós (Reus, 1923-2022), l’any passat exercí de comissària de l’Any Xavier Amorós amb què s’expandí el coneixement de la seva vida i obra.
Què va despertar en vostè l’interès per la Filologia i l’escriptura?
Quan era petita m’agradava molt llegir contes, i també que la mare i el pare m’expliquessin històries. A més, tenia molta imaginació. Aleshores, el que em feia il·lusió era ser professora, i poder parlar de literatura, de llibres, de la llengua... Així, primer vaig estudiar Filologia Hispànica i després Filologia Catalana. Tot seguit, vaig començar donant classes a l’Institut Gaudí com a professora de català, coincidint amb el primer any en què es podia fer català als centres educatius. Per tot això, la meva vocació sempre ha estat fer estimar els llibres. D’altra banda, el meu pare sempre va tenir fe amb el que jo escrivia, i entre ell i el meu marit em van insistir a escriure. Aleshores, la primera novel·la juvenil que vaig publicar va ser Poppis i Isolda (Cruïlla), el que em va motivar a continuar fent literatura infantil i juvenil.
Més tard va fer el salt a la novel·la per a adults. Què va significar aquest pas?
Va ser un salt gradual. Aleshores, malgrat que les meves novel·les eren juvenils, molts adults també les llegien, la qual cosa em satisfeia molt. Tanmateix, avui dia escric molta més literatura per a adults perquè, en jubilar-me, tinc més temps per dedicar-me a la investigació i documentació, perquè moltes tenen un rerefons històric. M’agrada escriure novel·les amb perfecció.
Com a docent, quin regust li han deixat, pel que fa a la comprensió lectora, els últims resultats de l’informe PISA?
És un problema que s’ha anat fent més gros al llarg del temps, sobretot amb la introducció de l’ESO. A més, la vida ha canviat molt i mentre que abans els nens i les nenes ens ho passàvem molt bé llegint i creant les nostres històries, ara els infants tenen moltes distraccions. Sento tristor i llàstima quan veig un grup de joves asseguts junts, però cadascun en el seu món a través del mòbil. No hi ha conversa. Llavors, també es llegeix menys i, de vegades, no s’aprofundeix en el que es llegeix, quan la lectura enriqueix moltíssim.
En l’hàbit lector també són importants els referents familiars.
La meva mare encara és una gran lectora. El meu pare era molt didàctic en el sentit que explicava les coses d’una forma amena. És per això que jo, quan era professora, intentava explicar les lliçons de literatura de manera atractiva perquè els alumnes no s’avorrissin. Així mateix, sempre els vaig transmetre que no es quedessin amb la primera redacció, sinó que ho repassessin, busquessin sinònims... Escriure per a mi comporta aquest plaer, és a dir, dedicar-hi temps.
Cultivar la memòria també és important.
Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran, per això tinc una ‘maleta de records’ que em serveix per perfilar els personatges. I sobretot m’agrada endinsar-me en el rerefons psicològic.
Un clar exemple són els personatges femenins de les seves novel·les.
Al llarg de les meves divuit novel·les per a adults, els personatges femenins ocupen un lloc prominent. L’exemple més recent és Confidències vora el Tàmesi, en què la Maeve és la protagonista d’una època –des dels anys setanta fins a inicis dels noranta – de molts canvis polítics i socials, com la tercera onada del feminisme a fi de trencar amb el model burgès que perpetuava desigualtats entre dones i homes, l’alliberament sexual amb els mètodes anticonceptius i el dret a l’avortament...
El 2023 es va celebrar l’Any Xavier Amorós, del qual ha estat comissària.
Per mi, ha estat un honor ser comissària. El meu pare va saber que es faria la commemoració del centenari del seu naixement, però malauradament ens va deixar abans. Ell hauria estat molt content de saber que jo n’he estat la comissària perquè teníem una relació molt especial, més enllà d’una complicitat literària. Penso que a través de la literatura pots perdurar, ell a través dels seus poemes i de les seves cròniques novel·lades, que són les seves memòries, jo mitjançant les meves novel·les. Llegint el llegat literari del meu pare podem reviure com era ell. Escrivia com parlava, era un home planer, però ric en contingut lèxic i semàntic. Llavors, l’Any Xavier Amorós ha contribuït a fer que el meu pare continués viu.