Marta Arjona: «La dansa sempre ha sigut la germana pobra de les arts»

La vallenca Marta Arjona Blasco irradia, des de ben petita, passió per la dansa i la fotografia. Dos mons que ha aconseguit unir a través de la productora DansPXL, que dirigeix des de 2015.

Així, darrere dels seus projectes hi ha molt d’esforç i dedicació, que s’han vist recompensats amb premis i seleccions en diferents festivals com Rollout Dance Film Festival (Xina), FICCAT (Catalunya) o Desassossego Short Dance Film Festival (Portugal).

La seva passió per la dansa i la fotografia l’acompanya des de ben petita.

Quan tenia dos anys i mig vaig començar a rebre classes de dansa a l’Escola de Dansa Pas, de Valls. És llavors quan va nàixer la meva passió per la dansa i des de sempre m’ha acompanyat. Després, vaig estar en altres escoles.

Si bé vaig deixar de ballar quan tenia 22 anys, ara he reprès l’afició. En el moment en què vaig començar els estudis de Comunicació Audiovisual i Periodisme, aprofitava qualsevol ocasió per unir els mons de la dansa i la imatge, i ja són deu anys de dedicació a la videodansa.

Què va significar per a vostè «penjar-se la càmera al coll»?

Quan era petita deia que volia ser fotògrafa de guerra i els meus pares em van regalar una PENTAX analògica que portava allà on anava. Per exemple, recordo estar en els festivals i actuacions de dansa, entre bambolines, pensant les fotos que podria fer. Al final, ho he aconseguit.

La possibilitat d’unir el món de la dansa i la fotografia, què li ha aportat en l’àmbit personal i professional?

Personalment, m’ha aportat una satisfacció molt gran i fer realitat el meu somni, perquè he assolit viure la dansa des del lloc on volia. Professionalment, he tingut molta ajuda, sobretot de la meva família, i he picat molta pedra, per la qual cosa quan reps reconeixements sents també una gran satisfacció.

Com de difícil és capturar cada pas i moviment?

És molt complicat. Per aquest motiu, la clau és conèixer el moviment perquè el difícil és capturar-lo bé, ja que darrere de la dansa hi ha una tècnica. Llavors, quan rodem un projecte de videodansa sempre hi ha un treball previ per poder capturar cada instant a la perfecció.

L’any 2023 va començar amb la fotografia analògica. Per què?

A vegades sentia que feia les fotos de manera automàtica, sense pensar massa. Un dia una amiga em va deixar provar una càmera analògica i va ser amor a primera vista. A partir d’aquí, vaig començar a investigar i traslladar el que aprenia al terreny de la dansa. És un repte bestial, però els resultats són increïbles.

Recentment, com a fotògrafa analògica especialitzada en dansa ha estat convidada a participar en l’exposició col·lectiva ‘Silver & Light - An Analogue Photographic Exhibition’ a Canwood Gallery (Hereford).

Sí. Estic present amb quatre fotos de dansa, totes elles en blanc i negre. Una de les imatges és protagonitzada per la també vallenca Lioba Serra Rubio. És un salt molt important i estic molt contenta perquè comparteixo l’experiència amb altres fotògrafs analògics de tot el món.

Una de les seves inquietuds és narrar històries de memòria i de dones.

La majoria són històries oblidades. La generació dels nostres avis i àvies va viure els fets, la dels nostres pares i mares no va poder saber tota la veritat a causa de la repressió del franquisme, i la nostra generació té el deure de donar veu a totes aquestes històries.

Quina és la veu que vol projectar a través dels seus treballs?

En primer lloc, donar visibilitat a històries oblidades i històries de dones, i després apropar la dansa a nous públics, és a dir, treballar per obrir nous camins i acostar la dansa a través de nous formats.

Treballa per esdeveniments de referència com el Premi Internacional de Dansa Roseta Mauri de Reus.

És una oportunitat i un privilegi perquè és el concurs més important de dansa a escala estatal i un dels més importants en l’àmbit europeu. És també un somni fet realitat, i per això em sento privilegiada.

Manca cultura de la dansa?

Moltíssima. La dansa sempre ha sigut la germana pobra de les arts i malauradament no hi ha el costum d’anar al teatre a veure dansa. Tot i que les companyies treballen moltíssim per tirar endavant un espectacle, falta reconèixer que la dansa és una feina, una carrera, etc.

És per això que també impulsa el talent de proximitat?

Al nostre voltant hi ha grans ballarins i ballarines, a qui a vegades els costa trobar oportunitats, per això sempre intentem treballar amb professionals de proximitat, per donar-los a conèixer.