Josep Maria Pou: «Em fa feliç compartir amb el públic les mateixes emocions»

L’Andreu, un home de setanta-sis anys, culte, sorneguer i tossut, està perdent la memòria, però es resisteix a acceptar cap mena d’ajuda i rebutja tots els cuidadors que la seva filla, l’Anna, intenta contractar. Aquest és el punt de partida de l’obra El pare, que avui es representa al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa (20 hores). Sota la direcció de Josep Maria Mestres i la producció del Teatro Romea, l’actor Josep Maria Pou encapçala el repartiment que completen Rosa Renom (Anna), Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Illamola.

Com li sorgeix l’oportunitat de protagonitzar ‘El pare’?

De la mateixa manera que m’ha arribat qualsevol projecte al llarg de cinquanta-cinc anys de feina. És una oferta de treball més. Dirigeixo el Teatre Romea i tinc una vinculació molt estreta amb la productora Focus, amb la qual ens uneix una relació professional de més de vint-i-cinc anys, i sempre abans d’acabar una funció ja pensem en quina serà la següent.

En els darrers anys ha encarnat grans personatges com Falstaff o Ciceró.

Venia de fer una sèrie d’espectacles molt espectaculars amb figures heroiques, és a dir, d’interpretar personatges grandiosos de la història, com Ciceró, Sòcrates, Falstaff, etc. De cop i volta, tant els productors com jo vam decidir que pot ser estaria bé, ara, dintre dels registres diferents pels quals ha de passar un actor, que fes un personatge no tan majestuós, grandiós o heroic, sinó que fos un home més normal, planer i d’avui en dia, perquè l’espectador s’hi pogués identificar de tu a tu. De fet, l’Andreu és tan planer que es passa tota la funció pràcticament amb pijama i sabatilles, com qui està a casa seva.

En aquest viatge cap a l’oblit d’un personatge afectat per una malaltia neurodegenerativa, quin moment és el més difícil d’afrontar?

Tots els moments. El pare tracta de la història d’un home que pateix una malaltia neurodegenerativa, però no es diu en cap moment que sigui exactament Alzheimer, perquè també existeixen altres tipologies de malalties mentals –com un cert tipus de demència senil–. Així, aquest home de més de setanta anys en la plenitud de la seva vida, amb molt d’orgull i dignitat, nota de mica en mica com les coses van desapareixent del seu voltant, en el sentit que va perdent la memòria –no reconeix cares ni llocs i perd tant els records llunyans com els immediats– i a qui li van robant la vida sense que ell pugui evitar-ho. El procés pel qual viu un malalt d’aquest tipus és el que intenta reflectir la funció. Però no només aquest procés, sinó el de la gent que està al seu voltant, que pateix tant o més que ell.

Quin és l’atractiu del text?

L’obra es va estrenar a París fa més de deu anys. També existeix una versió cinematogràfica que va protagonitzar Anthony Hopkins, qui va guanyar l’Oscar a la millor interpretació masculina. La funció té un atractiu teatral molt important i que la fa diferent de moltes altres. El públic té l’oportunitat de viure aquest procés de deteriorament del protagonista amb la mateixa experiència que el malalt, és a dir, al llarg de la funció passa per les mateixes sorpreses i experiències de confusió que està passant el protagonista. Això fa que l’obra sigui singular i amb un gran èxit a tot el món.

En el conjunt, ‘El pare’ és una barreja de tragèdia, comèdia, empatia, solidaritat... Amb quin aspecte es queda?

La funció parla d’un tema que és dramàtic per qui el viu i el pateix. El que passa és que, al mateix temps, algunes de les situacions que afronten aquest tipus de malalts i les persones que l’envolten, poden arribar a ser divertides. A vegades, la pèrdua de memòria o confondre a una persona amb una altra, o no reconèixer el lloc on estàs, fa que les situacions puguin ser còmiques. Al llarg dels darrers tres mesos de funcions en el Teatre Romea, molts dels espectadors m’han dit que havien viscut situacions molt semblants. De la mateixa manera que estaven molt emocionats, gairebé plorant per l’obra i el drama que suposa tenir a la família un malalt d’aquest tipus, ens explicaven també que és veritat el que passa a la funció, en què el públic riu molt. El contrast entre el riure amb amargura i plorar, i passar d’un extrem a l’altre, fa que el públic visqui la funció amb molta emoció.

Els sentiments estan a flor de pell.

El pare és una funció que arriba als espectadors a través de les emocions. Com a actor, compartir amb el públic una mateixa emoció és un dels misteris del teatre i una de les coses que més feliç em fa. Durant l’hora i mitja que dura l’obra tant els actors com el públic passem pel mateix nivell d’emocions, plorar, riure, espantar-nos, etc.

Com ha sigut el procés de preparació del personatge?

Normalment, amb qualsevol personatge el que busques és documentació que et pugui ajudar a entendre’l. En aquest cas, no hem tingut aquesta necessitat.

Per què?

Tot i que a l’entorn familiar proper no tinc cap malalt d’aquest tipus, i no he viscut l’experiència d’haver de cuidar i conviure-hi, n’he sentit a parlar, he llegit molt i conec persones que m’han explicat la seva experiència. Aquest cúmul d’informació fa que sigui especialment sensible i pugui entendre l’Andreu. De totes maneres, com que tant la funció com el personatge estan tan ben escrits, només he de deixar-me emportar, és a dir, seguir les pautes de les frases i les situacions que travessa el personatge per entendre’l sense més misteri. Així, al cap de cinc minuts d’haver començat la funció, ja saps com és i què li passa. És un ésser humà molt ben escrit i molt ben descrit.

La dignitat juga un paper important en el desenvolupament del protagonista?

Sí, per descomptat. L’actor és un ésser lliure que el que fa és interpretar un personatge i oferir-lo al públic d’acord a com ell l’entén, amb part de la seva personalitat. En aquest personatge una de les coses més dramàtiques i interessants era veure com sofria a mesura que s’adona que perd la seva dignitat, és a dir, ja no es pot valdre per si mateix i cada vegada és més dependent dels altres. Per això, veure com aquest home, que comença la funció amb un orgull i un caràcter forts i que tracta a les persones que l’envolten d’una manera autoritària, perd els trets més rellevants de la seva personalitat i la seva dignitat, perquè físicament no es pot valdre, fa que sigui un personatge dolorós i que colpeixi al públic. El protagonista queda convertit en un nen petit, gairebé en un nen de bolquers, que l’únic que és capaç de dir és que vol la seva mama.

En aquest viatge la seva filla està al seu costat, però ell es resisteix a rebre ajuda.

Tots els malalts, segons m’han explicat, es comporten d’una manera diferent d’acord amb la seva personalitat abans que arribi la malaltia. En aquest cas, estem davant d’un home que encara vol tenir l’autoritat sobre la seva família. La seva filla representa tota la família i és la que més pateix aquest procés de degradació del seu pare. Inclús és una mica l’ase dels cops, és a dir, qui rep els cops de mal geni del pare. Un dels dilemes que es presenta a la funció és fins a quin punt els cuidadors no tenen dret a viure la seva vida i l’han de sacrificar al servei d’un altre. El seu pare li exigeix que estigui al seu costat mentre ella també té dret a tenir la seva vida.

En aquest context és inevitable pensar en el futur. L’espanta?

Porto convivint amb aquest personatge dia darrere dia durant més de sis mesos, per la qual cosa he arribat a conèixer-lo bastant, que és l’obligació de qualsevol actor amb els personatges que interpretem. Lògicament, el que em fa més por és pensar que arribi un dia en què em pugui trobar en la mateixa situació. Si abans m’espantava, com a tothom, qualsevol malaltia que faci que no puguem valdre’ns per nosaltres mateixos, aquest tipus de malaltia en concret, que ara estic coneixent, m’espanta molt més.

Què el consola?

Em consola algunes informacions que llegeixo. Últimament, en articles de metges especialistes es fa referència a què una de les accions que es poden fer per evitar arribar a un deteriorament cognitiu és practicar la memòria, com una defensa contra la malaltia. Em consola pensar que una de les avantatges que podem tenir els actors és aquesta perquè contínuament treballem la memòria per aprendre els textos, els guions de cinema i televisió, etc. Per això, vull creure que practicar la memòria pot ser un antídot o una barrera enfront l’arribada d’aquest tipus de malaltia.