Maria Nicolau: «La creativitat és l’habilitat de solucionar problemes»

«Sóc cuinera d’ofici i per vocació, però sobretot sóc entusiasta. M’apassiona el que faig i mai en tinc suficient. El territori, la llengua i la cuina són crucials per a definir un poble»

En cada intervenció pública que fa no deixa de reivindicar l’atreviment.

El contrari és la mort. Ens estem col·locant dins de la presó si no ens atrevim a prendre decisions que ens apassionen. Som qui som i ens devem a nosaltres mateixos ensenyar-nos al món tal com som, amb atreviment. El risc és una bona eina per progressar, sempre ho he pensat així.

La gosadia al món de la cuina la considera necessària per poder trobar la creativitat?

Jo crec que els límits els decideixes tu, tot depèn del preu que estiguis disposat a pagar. Qualsevol pas a la vida té conseqüències, el valor dels teus valors ve donat pel que costa mantenir-los, és a dir, pel preu que pagues. La gosadia de ser qui ets i seguir els teus valors és la llibertat. A la cuina passa una mica el mateix. Has de ser lliure per fer el que t’apassiona.

Con diu Enrique Bunbury en una de les seves cançons «querías ser libre pero que no te pasara nada».

Això és realment impossible. L’única equació correcta és la de la responsabilitat. Sigui quina sigui. Quan prens una decisió lliure mai la pots considerar un error, et pot sortir bé o malament, però és una decisió teva, que ha sorgit de la teva llibertat. L’únic camí possible és l’aprenentatge que et dona cada decisió que assumeixes.

Defensar l’atreviment també pot provocar que sorgeixin els errors. Com els gestiona vostè?

En faig 50.000 cada dia. Si no hagués comès infinits errors avui no seria la persona que soc. Continuaria obstinada a ser una nena de tres anys. A part, jo penso que no són errors, ho són un cop ha passat, són desviacions de les expectatives. Esperaves una cosa i no ha sigut com tu esperaves. L’aprenentatge és això, precisament.

De vegades és complicat prendre decisions per un mateix a la vida.

Personalment, crec que a la vida només hi ha dos tipus de decisions. La vida obre camins davant teu i tu l’únic que has de decidir és posar-t’hi de cara o de cul. Si t’hi poses de cara arribaràs a llocs que no t’havies imaginat mai. Si t’hi poses de cul i et resisteixes a moure’t pot ser que t’embarranquis. Realment el que pot decidir si ho vibres o t’encalles només ets tu. Aquesta és la meva manera de pensar, sempre he caminat així.

Visita sovint poblacions que es troben allunyades de les grans ciutats on es mou la indústria.

Crec que la cultura neix aquí i es mor allà. Per què no pot ser Pradell de la Teixeta el centre de l’univers, per exemple? El centre de l’univers és una decisió arbitrària i definir els termes on es parla de cultura també. A Pradell hi ha unes tradicions culturals igual d’apassionants que a una gran ciutat. De fet, moltes arrels culturals tenen el seu origen als pobles. Moltes vegades penso que és graciós que jo hagi d’anar a donar lliçons de cuina a pobles on hi ha persones que fa més de 50 anys que cuinen.

Quina relació té cada territori amb la cuina?

Soc cuinera d’ofici i per vocació, però, sobretot, soc entusiasta. Entusiasta perquè m’apassiona el que faig i mai en tinc suficient. Entusiasta perquè no hi ha distinció ni esquizofrènia entre qui soc i el que em dedico. El territori, la llengua i la cuina són els elements crucials per a definir a qualsevol poble, part de la seva identitat i també de la seva història.

Als pobles petits un es retroba amb la puresa de les coses. S’ajunten els avis i els nets per jugar a la plaça, no hi ha sorolls contaminants.

Jo crec que la puresa tampoc existeix. Aquí som resultat de totes les influències i barreges de cultures i llegats que hi ha. Cada persona és un focus de creació i caos que aporta. No existeix la puresa. És un miratge.

Li agrada parlar sobre què significa ser radical a la seva feina i a la vida, però què significa ser creatiu?

La creativitat és l’habilitat de solucionar problemes unint els punts d’una manera diferent.

Després de ‘Cuina! O Barbàrie’, ha publicat un llibre diferent, més introspectiu. Què hi troba el lector a ‘Cremo!’?

Cremo! és una novel·la d’aventures. Un llibre de cuina és una cosa més estàtica, de consulta, on poden haver-hi anècdotes o introduccions curioses, però en realitat estem parlant de fórmules per ser replicades a la cuina de casa amb fotografies. A Cuina! O Barbàrie el focus es posava en observar què passa a dins de la cassola, mentre que a Cremo! el lector es posa a la pell d’una noia de 15 anys, a l’interior d’un cos que remena la cullera dins de la cassola. Ha estat apassionant poder crear aquest segon llibre, un procés on he après molt.

En les seves exposicions públiques també parla sovint de la rebel·lia. S’ha trobat molts entrebancs en el seu camí?

Quan vaig entrar al món de l’hostaleria, a les dones, als restaurants, només se’ls oferia dues opcions: fregar cassoles i rentar plats o fer les postres. A les dones no ens deixaven tocar el peix, la carn, raríssimament les salses. Allà on el restaurant es destacava, les dones no les deixaven entrar. Per persistència, al final vaig acabar trobant un lloc, però era per plegar.

PÍNDOLES

El plat preferit de Nicolau són els llardons i la seva recepta ideal és la de l’escudella de Nadal: Però amb els galets grossos, que semblen el cap d’un nadó. Sempre cuina el mateix a casa seva pel dia de Nadal, una data familiar especial.

El que hem de fer és cremar els receptaris, estripar les pàgines de les receptes. Hem d’oblidar-nos de seguir instruccions i partir del que tenim al rebost. La qüestió és fer rebost. El primer dia, com que parteixes de zero, no tens sobres, no tens el caldo que vas fer l’altre dia... Però, la primera vegada passa només un cop a la vida. I com més aviat afrontem aquesta primera vegada, més aviat haurem entrat en la roda de generar sobres, que generen rebost. Arribo a casa, aquell dia tinc temps. Tinc un pollastre sencer. Trec els pits de pollastre, els filetejo, els arrebosso, els poso en un tupper, en poso set unitats, cinc unitats... al congelador. Tinc dues cuixes, les puc tallar a trossets i posar-les en un altre tupper per fer un altre dia pollastre a l’allet.

Un bon brioix és la base del Tortell de Reis o de la coca de Sant Joan. També de cocs amb cireres, tan típics de Reus. Una bona base de brioix necessita 500 grams de farina de força, 100 grams de sucre, un ou, un pessic de sal, 20 g. d’aigua de flor de taronger, anís o rom. 60 grams de llevat fresc, 200 g de llet i 120 grams de mantega.