Com vivien els combatents en la Guerra Civil les amistats, l’enyorança de la seva família, l’oci entre batalles? Què menjaven? Amb què somiaven? S’ha parlat per activa i passiva de la Història, però pocs llibres recullen les vivències dels soldats que tractaven de sobreviure a l’horror.
L’interessant llibre Érem feres. Diaris personals de combatents a la Guerra Civil (Pagès Editors), escrit per Oriol Riart Arnalot, recull els testimonis de 39 homes a través dels seus diaris personals escrists in situ. Quatre d’ells tarragonins: Camil Barceló (Marçà), Antoni Correig (Reus), Anton Ferrer (El Vendrell) i Lluís Randé (El Catllar).
Érem feres recorre diversos fronts de la contesa fratricida, entre ells la batalla de l’Ebre, de la qual ahir es van complir 86 anys del seu inici. Un dels elements que es repeteixen en els testimonis és l’alimentació, a vegades escassa, altres vegades suficient.
«Aquesta matinada ha arribat el furriel amb el ranxo calent, l’hem posat en una llauna de les municions per no tenir plats. El ranxo eren mongetes fredes i dolentíssimes i a penes les he provades. I pel subministre del dia d’avui han portat un pot de carn per 4 que encara no toca a una dent, un pot de llet per 5 homes i el xusco», escriu Joan Bistuer.
Set a les trinxeres
«M’he donat compte (...) dels horribles sofriments que ocasiona la set. A primera hora de la tarda, després d’aguantar un sol esgotador, he començat a sentir la necessitat ineludible de beure aigua. Però com?, si no n’hi havia», diu Ernesto Baches.
«Primerament la manca de saliva produeix que la llengua s’agafi al paladar, després la respiració es fa impossible, falta l’aire, un malestar horrible, que no es pot explicar, i finalment he perdut el coneixement», segueix.
L’autor del llibre, Oriol Riart, explica que «la idea d’escriure un llibre a partir dels diaris personals dels combatents ja li ve de família. De jove voltava per casa el llibre Lo que los achuar me han enseñado, que és el diari personal d’un tiet meu que va estar escrivint mentre va estar a la seva amazònica com a missioner».
Espontaneïtat i frescor
Riart: «Volia apropar-me i intentar conèixer de manera més directa l’experiència i les emocions de la guerra des de la primera línia de foc, i a partir del testimoni del moment dels que més la van patir, els soldats rasos. S’ha de tenir en compte que els diaris personals han estat una font menystinguda per part de la historiografia més tradicional, doncs considera que son massa subjectius i que per tant no tenen prou objectivitat i són poc fiables per a la reconstrucció dels esdeveniments històrics. En el millor dels casos, han estat emprats per a l’estudi de les personalitats més rellevants».
L’autor defensa la importància dels diaris com a font: «Jo crec que és precisament aquesta subjectivitat, aquesta espontaneïtat i frescor dels escrits des del mateix moment dels fets, on rau la força dels diaris, i que permet posar més substància al relat històric».
Per Riart, «els diaris personals permeten concretar el relat general i abstracte de la història, en aquest cas de la Guerra Civil. Aquests testimonis exerceixen de nexe entre la història i les persones, de l’experiència col·lectiva amb la individual i facilita conèixer la percepció dels fets al moment que estaven succeint, cosa que permet l’elaboració d’un relat més sòlid i veraç. I també fa que la història sigui més tangible i atractiva».
Quina lliçó ha après Riart després de la seva exhaustiva recerca? «Suposo que n’hi ha diverses. Una és que no es poden ni idealitzar, ni romantitzar les guerres. Crec que des d’una societat en pau com la nostra, per més que veiem la guerra televisada de manera gairebé permanent, no ens en podem fer una mínima idea del què suposa», respon.
Un treball antibèl·lic
Continua Riart: «Amb aquest llibre m’hi he intentat acostar i molts lectors m’han dit que els ha agradat perquè el consideren un treball antibèl·lic, que allunya la guerra que qualsevol mena d’èpica. Fa la guerra més salvatge i dramàtica però també més humana».
«I sobretot que la història no es pot analitzar des del present, sinó que s’ha de tenir molt en compte el context i els valors morals del moment, que possiblement siguin molt diferents als actuals. Això també ens ajuda a entendre perquè la gent va actuar com va actuar», conclou.
