Encara no ha marxat i ja se’l troba a faltar. Xavi Hernández deixa el Barça de la mateixa manera que va arribar: sense fer soroll. Els títols i la història que ha anat escrivint al llarg dels anys no l’han fet canviar. En Xavi continua sent el mateix nano que agafava el tren a Terrassa per anar-se’n cap a entrenar a Can Barça. Xavi, sense voler-ho, s’ha convertit en el gran referent blaugrana: és el jugador que més partits oficials ha jugat amb la seva samarreta després de 17 anys al primer equip i és el que més títols ha guanyat, un apartat, el dels títols, que encara no està tancat, ja que abans de dir adéu, definitivament, haurà de jugar les finals de Copa i de Lliga de Campions. Avui a la tarda, això sí, ja tindrà el privilegi d’aixecar la copa de la Lliga –la seva vuitena– davant dels seus incondicionals. Avui el Camp Nou s’abillarà amb les seves millors gales per acomiadar-se, ja no d’un jugador mític, sinó de l’home que imprès el segell de Barça, una empremta que no només s’ha quedat reduït al club, l’ha exportat a la selecció estatal de futbol que es va proclamar campiona del món.
El metrònom, l’home que jugava com ningú amb el temps i l’espai amb una pilota als peus, ha decidit que la seva etapa al Barça ha acabat. L’oferta que ha rebut de Qatar és irrenunciable. Contempla molts aspectes que van més enllà del terreny de joc. Ell ha signat per l’Al-Sadd per dos anys i un d’opcional, a més de ser ambaixador del mundial de Qatar 2022. Un d’aquests aspectes és la formació que rebrà a l’acadèmia Aspire, on es formarà per tornar un dia –no gaire llunyà– a la banqueta del Barça tal com va passar amb Pep Guardiola.
Xavi se’n va donant una nova lliçó. Ell, que ho ha estat tot amb això del futbol, ha sabut acceptar sense condicions el rol que Luis Enrique i el club li va demanar. Ell, que amb Iker Casillas, ja va ser capaç de pacificar els clàssics, ara ha hagut de pacificar el seu vestidor quan les coses no anaven bé. Ell ha estat una de les claus de l’èxit d’aquest Barça que ara somia amb el triplet.
Louis Van Gaal el va fer debutar, i va haver de patir les comparacions amb el 4 de referència al club: Pep Guardiola. La pressió mai va poder amb ell. Amb Frank Riijkaard va fer un salt qualitatiu després d’un ajust a la seva posició, convertint-se en el referent mundial que tots coneixem. I Xavi se’n va. Ell diu que li ha arribat l’hora. Però no, no és cert. Xavi mai se n’anirà, perquè Xavi és etern.
