Sílvia Soler és periodista i escriptora. Filla de l’escriptora i poeta Carme Guasch, el seu germà petit és el conegut periodista i director del Polònia, Toni Soler. De la seva extensa obra destaquen 39+1, L’estiu que comença, Un any i mig i Nosaltres, després, entre d’altres. En ella, l’autora ha posat el focus en l’amistat i la família i la seva última novel·la, Estimada Gris, publicada per Univers Llibres, no és cap excepció. El relat parla de l’exili, però el de tornada, quan els nets de la generació que va haver de marxar busquen els seus orígens. L’autora va voler compartir-la amb els seus lectors tarragonins, sempre fidels. De la seva visita a la ciutat queda aquesta entrevista.
Com ha estat descobrir Catalunya des de l’altre costat?
Ha estat l’exercici més difícil, però també el més interessant de fer per escriure aquesta novel·la. Difícil en el sentit que vaig néixer aquí, hi he viscut tota la vida i em resultava complicat posar-me en la situació de veure Catalunya per primer cop. Però a la vegada ha estat molt interessant perquè he descobert que nosaltres, com tothom, donem coses per descomptades, les trobem el més normal del món, però els que arriben de fora potser no les veuen de la mateixa manera. Gràcies a Déu tinc bastants persones al meu entorn de països diferents que viuen aquí i les converses que he tingut des de sempre amb elles m’han servit per fer-me una idea de com es veu Catalunya quan acabes d’arribar.
Tracta l’exili de la guerra civil, tot i que és molt actual amb Síria, Ucraïna...
L’exili és un dels grans temes de la literatura. Escriure aquesta novel·la m’ha fet adonar, per exemple, amb relació al nostre cas, als catalans del 39, que potser hem parlat molt de l’exili des del punt de vista polític i no tant des del personal, de veure què implicava per una persona en concret, per la seva família i per les generacions que venien després. M’he adonat que hi ha dos tipus d’exili. Un és el forçat, que seria per raons de guerra, de dictadures, de fam, que el continuem veient cada dia, desgraciadament. Però jo trobo que hi ha una altra mena d’exili, per exemple el de la nostra gent jove, que es prepara aquí, que estudia moltíssim i després no troba feina i ha de marxar fora. A aquesta gent ningú els hi posa una pistola al pit perquè se’n vagin, però...
Potser s’haurien quedat.
Sí. I està molt bé que marxin perquè això obre la ment i personalment, soc molt partidària de conèixer altres cultures. Però després s’enamoren d’una persona del país, els nens creixen en un idioma que no és el teu, no és la teva llengua materna... És un fet que té unes conseqüències i penso que n’hem de parlar molt, ja que és el món que ens ve.
La Gris busca...
Això passarà perquè les arrels són una part important de nosaltres. Tot i que hem d’aprendre que són rellevants fins a on vulguem. Vull dir, les identitats són molt més flexibles del que ens pensàvem i no cal tenir-ne una monolítica, que no canviï des del dia que neixes fins al dia que et mors. I que tu pots ser mexicana i catalana alhora o a estones mexicana i a estones catalana i a mi em sembla que això és un aprenentatge que tenim pendent. Personalment, escriure aquesta novel·la també m’ha servit per això.
«La família és un llast, pot ser un pes que arrosseguis, però també és un refugi»
Sempre hi torna a l’amistat, a la família. Hi ha famílies monstruoses...
Sí i també n’hi ha algunes que no ho són. Vull dir, a la literatura en general i a la contemporània més, tenim tendència a mirar les monstruoses perquè tenen més component literari. Tolstoi ja ho va dir molt ben dit que «totes les famílies felices s’assemblen i les desgraciades ho són cadascuna a la seva manera». D’acord. Això no obstant, trobo que hi ha una mica d’excés. És a dir, la família és un llast, pot ser un pes que arrosseguis, però també és un refugi. Com a lectora, per exemple, el costat fosc de la vida és molt interessant, però jo necessito respirar de tant en tant. La literatura també serveix per respirar i ara sembla que no es pugui acabar bé una novel·la.
En aquesta última apareix la gelosia. Com ho va portar amb el Toni Soler?
La meva germana té set anys més que jo, després vaig arribar jo i, finalment, tres anys després el Toni. A casa meva fem la broma que en Toni és el consentit, tot i que és més una broma que una realitat perquè es va quedar sense pare quan tenia 16 anys i va haver de créixer d’una sobtada. No recordo haver estat gelosa, de la mateixa manera que no recordo la meva vida sense el Toni. Actualment tenim una relació excel·lent tots tres germans i ens estimem molt.
Com va ser créixer amb una mare poeta i escriptora? Això la fa més dolça?
Dolça és l’única paraula que no aplicaria a ma mare perquè era una dona amb molt de caràcter, molt apassionada, molt exigent, però també molt estimulant. Però mai vaig créixer dient la meva mare és poeta, és escriptora. La meva mare va ser professora de Llengua i Literatura tota la vida, a més era la seva passió i al que es va dedicar fins a l’últim moment. No era una persona reconeguda i el fet de no viure a Barcelona feia que estigués fora dels cercles, ella més aviat es va relacionar amb gent de l’Empordà, on sí que va participar molt en la vida cultural. Ara, sí que és veritat que néixer en una casa plena de llibres i no només això, sinó que arribar a casa i trobar els meus pares llegint era el més habitual, jo crec que això sí que ens va ajudar. I jo soc lectora des de molt petita, vull dir que no em van haver d’insistir perquè llegís, però sí que la meva mare em va haver d’insistir pel que llegia. O sigui, jo estava amb l’Enid Blyton i quan vaig fer 14 anys em va donar La plaça del Diamant. Llavors, sí que la recordo recomanant-me autors russos, francesos o italians. Jo a més a més la vaig tenir de professora de literatura a tercer de BUP i COU.
Que dur.
Molt. I el meu germà també la va tenir. Ara m’encanta perquè era una professora excel·lent, però en aquell moment no ens agradava gens.
Vostè va passar un càncer. La malaltia li va canviar les prioritats o això és un tòpic?
Quan vaig caure malalta m’enfadava molt perquè la gent em deia dues coses: que sortiria una gran novel·lassa de la situació i que aprendria a valorar la vida. En aquell moment, el que menys em venia de gust era escriure sobre el càncer i, d’altra banda, jo ja valorava la vida, soc vital i no em calia passar un càncer per adonar-me’n. Però ara que ja fa tres anys que estic bé, me n’adono que sí que et canvien una mica les prioritats. Per exemple, abans patia per tot i ara no. Només pels problemes seriosos de salut, la meva i la dels meus.
A ‘39+1’ planteja que ‘l’home de la seva vida és ella mateixa’. Què passa quan hi arribem a una edat?
A mi els 40 ja em queden molt lluny. Va ser una cosa que va sorgir d’una manera molt espontània i crec que per això va funcionar tan bé. Jo havia escrit tres o quatre novel·les i tenia dues editores de la mateixa edat que jo, si fa no fa, amb les quals ens n’anàvem a dinar o a fer reunions i xerràvem dels marits, de les sogres, dels fills, de tot i rèiem molt. Van ser elles les que em van proposar de fer un llibre parlant d’això. Va tenir èxit perquè va connectar amb diverses generacions i encara es regala. Simplement, el gir que vaig suggerir era dir que la nostra vida és superestressant. Estem frustrades perquè quan estem treballant volem estar amb els nens i quan els nens estan malalts voldríem estar treballant. En definitiva, no sempre podem fer el que voldríem. És un túnel, però ho hem d’agafar rient.
Un túnel o una enganyifa.
Sí, una enganyifa. Però en el fons, tot i haver passat anys d’angoixa, jo he estat programada per fer el que he fet. Ara, des que vaig deixar la ràdio i em dedico a escriure, la meva vida és infinitament més relaxada.
Reivindico la gastronomia com la part fonamental de qualsevol cultura
Què ha fet o què faria per amor?
He sigut d’enamorar-me poques vegades però molt intensament. Llavors, vaig conèixer el meu home a Mallorca en unes vacances, ell és andalús i vivia a Andalusia i jo a Badalona. No ens vam ni intercanviar el telèfon perquè vaig pensar que allò no anava enlloc, tot i que ell sí que el va buscar i el va trobar. Vam estar dos o tres anys així i un dia vam decidir que agafava els trastos i venia cap aquí. Per tant, ell va fer el pas més gros, però jo també, en el sentit que ens coneixíem poc, feia tres anys, però ens havíem vist comptades vegades. Podia haver sortit fatal, però ha sortit bé.
A ‘Estimada Gris’ hi ha molta cuina. Li agrada cuinar?
No. No sabria ni com posar-m’hi. La meva mare, per exemple, era molt bona cuinera. Llavors, tinc totes les receptes, però no em surt igual de bo. Vaig cuinar molt quan els nens eren petits, cuina de batalla i ara ja no perquè ni m’agrada ni en tinc ganes.
Reivindica el menjar català.
No només el català. Reivindico la gastronomia com la part fonamental de qualsevol cultura. En el cas de Mèxic tenen una gastronomia súperespecial i que tothom la coneix arreu del món. Quan te’n vas a un altre país, el més fonamental és la llengua, d’acord, però després la cuina. Amb la cuina demostrem com som. El mar i muntanya no és una casualitat. Els catalans som de mar i muntanya, som creatius, en el sentit de barrejar coses, a mi em sembla que defineix bastant el caràcter del país.
Per què brindaria?
L’any 2013 vaig publicar L’estiu que comença, que va guanyar el Ramon Llull i és un títol que deriva d’un brindis que es fa a la novel·la, brindaven per l’estiu que comença. Quan dedicava la novel·la a algun lector els hi posava Amb un brindis per tot el que encara ha de començar i és un brindis que me l’he fet meu i me l’he guardat perquè trobo que està bé pensar que sempre començaran coses.
