«Em van diagnosticar Diabetis tipus 1 quan tenia quatre anys, el juny del 2020. Els meus pares van notar coses rares, com que tenia molta set, que feia molt pipí, tenia més gana i volia menjar més llepolies del normal. La meva mare explica que em despertava moltes vegades a fer pipí de nit i que em vaig aprimar bastant».
Sandra Galano:
Aquest és el testimoni de Lluc Carles Galano, qui actualment té vuit anys. Sobre com va rebre el diagnòstic diu que «no em va agradar, perquè no sabia què volia dir, però tota l’estona entraven metges a punxar-me i no m’agradava gens». Tanmateix, el pas del temps ha jugat a favor. «El més difícil de la gestió de la malaltia quan comences són les punxades diàries que et fan amb la insulina. Però ara ja m’he acostumat». Malgrat això, reconeix que avui dia «el més complicat és controlar-me jo sol, perquè són moltes coses, i encara no sé comptar racions, ni quanta insulina necessito, ni la glucosa que m’he de prendre per a remuntar, o sentir les alarmes que sonen tantes vegades que ja no els faig ni cas».
Pel que fa a la seva rutina d’insulina, explica que «em punxo dos tipus, la insulina lenta al matí i la insulina ràpida cada vegada que he de menjar. Em punxo unes 6-8 vegades cada dia. A les cames la lenta i a la panxa o braços la insulina ràpida». Així reconeix que «a la panxa, des dels 6 anys, em punxo jo sol».
Sandra Galano és membre voluntari de la Delegació Terres de l’Ebre de l’Associació de Diabetis de Catalunya
Llavors, a la pregunta com a après a conviure amb la malaltia, Lluc Carles Galano respon que «amb l’ajuda dels meus pares. Jo faig el mateix que els meus amics, però amb insulina i parant quan fa falta». «Practico futbol. El control el gestiono amb el sensor de glucosa que porto al braç, i un mòbil que porto sempre damunt en una ronyonera. I els meus pares vigilen que els nivells siguin correctes i ells em donen alguna cosa si estic baixant o em criden i fiquem insulina si estic massa alt». Per acabar, pel que fa a l’alimentació reconeix que «m’agrada menjar saludable, però com puc menjar de tot, també menjo de tant en tant xocolata que m’encanta».
Delegació de les Terres de l’Ebre
La seva mare, Sandra Galano, és membre voluntari de la Delegació Terres de l’Ebre de l’Associació de Diabetis de Catalunya. «És una delegació que va néixer per iniciativa de diverses famílies en fills petits en diabetis mellitus tipus 1, i, per tant, està més enfocada a pacients en edat pediàtrica, ja que la Delegació d’Amposta està més enfocada a l’atenció de pacients en diabetis tipus 2», explica.
La delegació que va néixer per iniciativa de diverses famílies en fills petits en diabetis mellitus tipus 1
Així mateix, destaca que la delegació «acompanya les noves famílies en els debuts; els primers mesos solen ser molt difícils, a causa de la gran quantitat d’informació que s’ha d’aprendre. I també fem alguna activitat de tipus informatiu, xerrada, taller ...».
D’altra banda, quant a les necessitats dels pacients amb diabetis tipus 1 subratlla que «és tenir accés a la insulina, hormona vital que ha deixat de produir el seu pàncrees, i als monitors de glucosa que tant han facilitat la gestió i control d’aquesta malaltia en els darrers anys. Com a prioritat diria que portar una bona gestió i control de la malaltia, per evitar complicacions de salut a llarg termini tenir bona qualitat de vida».
