Il·lusió i felicitat són algunes de les emocions que es pressuposen coincidint amb les festes nadalenques. L’acumulació de compromisos socials, el cansament general i la conciliació laboral i familiar en aquesta època de l’any tampoc ajuden a relaxar-se. A conseqüència de l’estrès i la nostàlgia que tantes persones senten per Nadal, es desencadenen uns símptomes que convé conèixer per poder actuar sobre ells.
«Ens han fet idealitzar molt el Nadal. I si no estàs feliç i content en aquestes dates, com ens han dit que és ‘el correcte’, ens sentim unes bestioles rares. I a Nadal cal donar curs, com en la resta de l’any, a les emocions que sentim, i si són desagradables també. Hem de ser coherents amb nosaltres. El primer ets tu», explica la psicòloga i directora del Centro Psicoedúcate de Vila-seca, Miriam Recio.
Així mateix, recorda que tenir moltes expectatives a Nadal és contraproduent, en tant que «si estàs trist, enfadat, o no t’han donat aquest Nadal que ens venen en la tele, et sents diferent i rar. No complir les expectatives ens fa sentir, fins i tot, culpa, així com pensar no mereixo jo tenir un Nadal tan idíl·lic com els meus veïns?».
Si bé, per a moltes persones i famílies aquestes dates desperten el que es coneix com la síndrome de la cadira buida, és a dir, evoquen sentiments per la mort o l’absència d’un ésser estimat, una nostàlgia que entra en conflicte amb el típic ambient festiu de les celebracions.
La síndrome de la cadira buida
Pel que fa a què és exactament la síndrome de la cadira buida, l’especialista explica que «és sentir la pèrdua, sigui per mort, per ruptura o per altres circumstàncies, d’aquesta persona en qüestió. Poden aparèixer emocions com la tristesa, ràbia, impotència, sensació de buit... com a procés d’aquest dol que cal digerir». Quines persones són més propenses a sentir tristesa i nostàlgia per Nadal? «Potser les persones molt influenciades per l’entorn social, que es comparen, que no són realistes. Per exemple anant per vuitena vegada al sopar familiar esperant que alguna cosa canviï, aquestes persones es frustraran», diu l’experta en Psicologia.
Acceptació: negar la síndrome de la cadira buida perjudicarà la nostra salut mental, física i emocional
Així, tot i que existeixen molts matisos quant a com afecta cada persona la nostàlgia i la tristesa per l’absència d’aquesta persona, l’experta recorda que, «paradoxalment, ‘estar malament’ quan perdem a un ser estimat és ‘estar bé’. Pensa-m’ho, com no estar tristos quan perdem a algú que estimem? Significa que estem connectats amb nosaltres i a la nostra realitat, i això comporta sentir malestar. Seria més preocupant no sentir-ho, no? Intentem perdre la por a les emocions desagradables, que també tenen una funció».
Tanmateix, a més de la pèrdua d’una persona estimada, hi ha altres situacions que estan vinculades a la síndrome de la cadira buida: «Una ruptura de parella també pot generar aquest buit en nosaltres. Fins i tot no tenir al teu fill o filla perquè us heu separat i li toca estar amb l’altra part. Qualsevol sensació interna de buit podria comportar emocions similars a les que genera aquesta síndrome», afirma Miriam Recio.
De la ràbia a l’acceptació
En canvi, moltes persones ho pateixen sense ser conscients. Quins símptomes implica? «Els símptomes són negació, ràbia, tristesa, impotència, a vegades culpa, buit... fins a arribar a l’acceptació. No han d’anar seguides l’una de l’altra, podem sentir-les el mateix dia totes o anar saltant de l’una a l’altra sense ordre. D’altra banda, acceptar la pèrdua no significa que no faci mal o que estiguem d’acord amb l’ocorregut, sinó que la intensitat baixa i recordem a aquesta persona amb el bo que ens ha aportat. Amb nostàlgia i amor, però sense aquest dolor tan profund», respon la psicòloga.
En qualsevol cas, nega la situació, perjudicarà la nostra salut mental, emocional i física, ja que «tot el que es nega en l’àmbit emocional, s’expressa més endavant. M’agrada la frase el cos parla el que la boca calla». I és que tenim un límit i aquestes emocions han de sortir. I encara sort. Imagina acumular ràbia molt de temps... al final acabaríem parlant malament a algú que passava per aquí, per posar un exemple. Projectem i desplacem aquestes emocions a les quals no donem sentit».
Normalitzar la tristesa
En aquesta mateixa línia, recalca la importància de normalitzar la tristesa en tant que «sense ella no podríem parar, reflexionar, donar-nos aquest espai per a ocupar-nos de l’ocorregut, d’aquesta realitat que no ens agrada, però fa mal. La ràbia per exemple ens dona energia, la tristesa costa més de tolerar perquè ens fa sentir vulnerables. Si no parem, no ens coneixem».
Així mateix, la psicòloga Miriam Recio recorda que és important expressar el dolor, per exemple, «anant a teràpia, si t’adones que tens bloquejades les emocions». «Expressar el dolor és important perquè quan parles alguna cosa en veu alta o l’expresses cap a fora, algú pot empatitzar amb tu i ajudar-te, donar-te suport... i, d’altra banda, es fa més real per a poder ocupar-nos del que sentim. A més, treure les emocions cap a fora fa que no ens facin tant de mal a l’interior», conclou l’experta en Psicologia.