La Nira és ciutadana de la Nova Unió i viu reclosa al territori erm de la setena Colònia, on cada glopada d’aire contaminat passa a través d’una màscara filtradora. La Nira treballa per l’Estat i després d’un violent atac contra la Colònia perpetrat per una suposada Resistència, l’envien a la Zona Vermella, més enllà dels límits que coneix, on no trigarà a descobrir que la missió on s’ha involucrat no era una operació rutinària, i que la seva habilitat de mimetitzar-se no era tan única com creia. La Nira és la protagonista de Sota la cendra, una distopia juvenil de Mireia Lleó, publicada per Obscura Editorial.
El canvi climàtic ens portarà a aquest escenari que planteja?
No ho sabria dir, podria ser.
Reflecteix uns Estats Units sense llibertat.
He agafat una mica d’aquí i d’allà. La situació que hi ha hagut els últims anys als EUA ha estat complicada, tot i que no només allà, sinó a molts altres països del món. De fet, n’hi ha alguns que segueixen en dictadures. Aleshores, he pres diferents elements i els he convertit en el que jo volia plantejar en aquesta novel·la.
Hi ha alguna cosa seva a la protagonista, la Nira?
Hi ha meu a tots els personatges. Evidentment, per inspirar-me o per crear un personatge el més fàcil és inspirar-te en tu mateix perquè et coneixes prou bé. També tenen trets de la gent que conec, així com d’altres personatges d’altres llibres.
Com descriuria la Nira?
És una persona pràctica, valenta, té inseguretats, com tots i a vegades també té por, cosa que no té res a veure amb ser valent. És a dir, es pot ser valent i alhora tenir molta por, però té aquesta força de voler-se enfrontar a les coses i voler fer el que ella creu que és el millor, què és moralment correcte, tant per ella com per a la gent que estima.
L’amistat també està molt present.
A les novel·les juvenils sempre està present l’amor romàntic, tot i que jo crec que la família i les amistats són molt importants. En aquest sentit, volia reflectir que per ella l’amistat amb l’Uriah gairebé és el més rellevant.
Hi ha molts personatges, com ha estat posar-se en la pell de cadascú a l’hora d’escriure?
M’ha semblat un exercici molt interessant i ho he gaudit moltíssim, ja que m’encanten els llibres en els quals veiem més d’un punt de vista. Ha sigut molt divertit poder crear-los i que cadascú tingui la seva pròpia història que, després, es van entrellaçant.
Creu que el ‘problema’ de la identitat és una característica de les generacions més joves?
És universal, des de sempre. Potser ara es parla una mica més, però també és un tema molt present en la majoria dels llibres i històries. Vull dir, sempre n’hi ha una preocupació de saber qui soc, què vull fer amb la meva vida, m’he de quedar amb el que ja tinc, puc canviar o on puc arribar? Era del que més volia parlar en aquesta novel·la.
Per què els personatges tenen aquestes habilitats especials?
Quan ideava els personatges ja em venien amb aquestes característiques, per la qual cosa va ser molt natural, coses de la creativitat, suposo. Però, evidentment, també m’he inspirat en altres pel·lícules o llibres de superherois i gent amb superpoders. Ha sigut una combinació de tot.
Això és una defensa de la diversitat i de la tolerància?
En certa forma, sí. Vull dir, hi ha aquest joc de la diversitat, però després, també el rerefons del motiu pel qual són d’aquesta manera. En aquest sentit, voldria destacar el que considerem monstres, un tema que tracto més cap al final de la novel·la. Trobo que la paraula monstre és molt interessant, em fascina poder saber què és un monstre i qui decideix què o qui ho és i qui no. I com decidim si poden existir o no o com hem de tractar-los. Perquè considero que és un concepte molt abstracte i subjectiu. Què vol dir monstruós? Depèn tant del que es consideri monstre... Aleshores, són monstres perquè són diferents, perquè no els entenem o perquè han fet coses dolentes?
La Nira és la noia que surt a la coberta?
Sí. La il·lustració de la coberta l’he feta jo, tot i que a la novel·la no dono molta descripció física, per la qual cosa cadascú se la pot imaginar com vulgui.
Com ha influenciat la Suzanne Collins i ‘Els jocs de la fam’ en aquesta obra?
M’ha influenciat tot el que he llegit quan era més jove, com Els Jocs de la fam i Divergent, que han estat molt populars. Evidentment, en endinsar-me en un territori distòpic, encara que no fos conscientment, tot el que he llegit i el que conec m’ha inspirat.