Aquest dissabte, el Teatre Auditori Camp de Mart serà l’escenari idoni pel debut de Marina Rossell en versió simfònica, al costat de la Franz Schubert Filharmonia, sota la batuta del seu titular, el mestre Tomàs Grau. Un esdeveniment artístic de primera magnitud.
Marina Rosell té una veu privilegiada, ben timbrada, amb un diapasó versàtil, sempre afinada i, encara més que sempre, amb l’aportació d’una interpretació compromesa amb el que canta, única manera que la veu no surti només de la fisiologia sinó també de l’anima. Arrodonirà aquesta identificació amb el repertori que ha triat, «basat en el meu gust personal, cançons que em commouen», ens diu a l’altre costat del telèfon, a punt d’instal·lar-se a Tarragona a tocar del balcó del Mediterrani, el mar que tant estima i que coneix des que el seu pare, de ben xiqueta, la va portar de la Gornal a Torredembarra a comprar planter.
Comenta alguna de els cançons que farà. Haver recuperat El cant espiritual de Joan Maragall, en un moment què ha redescobert els camins a la transcendència caminats des de la nostra llengua i la nostra cultura. L’espiritualitat al contrast amb un dels himnes de lluita més universals, el clàssic Bella Ciao, que si bé passa a la història a través dels partisans italians que lluitaven contra el feixisme –quanta actualitat...—precisa que «originalment era el cant de los dones del Nord d’Itàlia que reivindicaven millors condicions de treball als camps d’arròs» de la pàtria del rissotto. I la barreja entre esperit i lluita que representa el Grandola, Vila Morena, de Xosé Afonso, que va ser la música contrasenya de la Revolució dels Clavells que va acabar amb la dictadura portuguesa, «l’himne d’un poble”» que sonarà amb orquestra i veu segurament per primer cop. Morir d’un llamp ens diu quin és l’estat de gràcia creatiu més actual de la compositora (forma part del seu darrer disc, “300 crits”, 2021). Barca del temps, sobre un poema del seu estimat Salvador Espriu, és potser la peça més simfònica que ja tenia, gràcies als arranjaments de Josep Pons, actual director titular de l’orquestra del Liceu.
«Cantar amb orquestra –conclou—em fa sentir dins de la música, sentir com m’envolta i se m’emporta amb un accelerando o em submergeix en un pianíssim. Sentir les capes de la música és brutal, capes tan diferents de metalls, corda, fusta... Sonoritats agermanades. I treballar amb el mestre Grau, com ho domina tot, amb quina sensibilitat, és un privilegi. Espero que la gent gaudeixi com jo gaudiré».
Tomàs Grau està molt satisfet que un projecte de temps de parlar-ne amb la cantant es materialitzi en unes versions simfòniques que ha encarregat al compositor Gerard Pastor, amb estrena absoluta al Camp de Mart, i amb gira prevista per a la temporada 2024-25. El mestre Grau afronta l’espectacle novedós amb una cantautora amb experiències al camp de la música popular amb Llibert Fortuny, Manuel Camp, Joan Dausà i Chano Domínguez, entre d’altres. Sigui com sigui, Grau considera que «la música és bona o és dolenta, independentment que sigui popular, simfònica, coral, de banda... Hi ha cantautors que són grans compositors, que et remouen, et fan pensar, t’aporten molt, com la Marina, és clar. Estem molt contents de treballar amb ella».
Completen l’espectacle amb música de l’argentí Astor Piazzolla, un dels creadors més inspirats i reconeguts de la música llatinoamericana, extraordinari lligam certament entre el popular i el simfònic, amb una peça molt especial, la Sinfonietta Op. 1, que el mestre dirigirà amb l’emoció especial d’assajar-la amb la partitura original.