El Tallaferro es dessagna al seu celler d’un aïllat poblet dels Pirineus. Sap que morirà i en la seva semi inconsciència entre un bassal de sang, reflexiona sobre els fets que l’han portat a aquesta situació. Molts són els enemics. Molts també els possibles culpables, però només un executor. Aquesta és la trama d’Els culpables, de Marc Quintana (Pont de Suert, 1977), obra guanyadora del XXXI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler, publicada per Angle Editorial (9 Grup Editorial). Un relat àgil on hi ha violència, luxúria i humor negre. Els culpables es va presentar ahir a la Casa Canals de la ciutat, amb la presència de l’escriptor. Quintana és també autor d’El bosque y los árboles i de Lluc.
Planteja un poble de muntanya gens romàntic.
No. Més aviat tot el contrari. La tendresa s’amaga una mica.
S’ha de buscar bastant.
Però és el que passa amb els pobles aïllats. Jo ho concebo com una persona també aïllada, que s’obsessiona amb les coses i les petites ofenses es converteixen aviat en recriminacions i en odis. Doncs això, engrandit. Picabaralles als pobles petits sempre n’hi ha. Jo ho he viscut de tota la vida.
Bé, picabaralles que deixen una bona reguera de cadàvers. Els protagonistes es deixen portar pels seus instints més primaris.
Em vaig inspirar en els fets que van passar a la muntanya de Tor. Jo soc d’un poble del Pirineu i això ens va afectar bastant. És a dir, els meus tiets o els meus padrins ho van seguir. Van comprar el llibre que va escriure el Carles Porta, l’autor del documental de TV3. I suposo que són fets que em van marcar la infància.
A ‘Els culpables’ hi ha infidelitats, abusos, sexe, violència...
Sembla que la novel·la transcorri en un moment específic, però en realitat és la vida adulta de Tallaferro, posem que són 30-40 anys de vida. No s’especifica en cap moment la cronologia, però és això. I moltes de les històries són reals, encara que van passar dels anys cinquanta cap endavant i jo les he condensat.
Quines són reals?
Per exemple, la de l’home que agafa el fill acabat de néixer, que no és seu, i l’estampa contra la paret. Això va passar als anys cinquanta. També és real la història d’un pare que va matar la seva filla i la parella. Aleshores, el que jo he fet ha estat agafar d’aquí i d’allà, d’històries que a vegades s’explicaven a les nits, al costat de la llar de foc. Com a escriptor, anava anotant per ficar-ho tot en un mateix poble. Qualsevol hi va a viure a Saurri!
Vostè hi viuria?
Matant un parell de personatges fins que em deixessin tranquil, sí (riu).
«Al final només hi ha un culpable. Però és clar tots, poc o massa, ho són d’algun fet atroç. O ho permeten, quan haurien de lluitar perquè no passés»
El lector no ho té fàcil per descobrir l’assassí. És una novel·la coral amb moltes ‘Cases’.
Això de les Cases és un fet d’allà dalt. Jo no conec cap cognom de ningú, tothom és d’una Casa o de l’altra. Ens coneixem per això. I quant a l’assassí, hi ha certes pistes concretes que porten fins a ell.
Motius no en falten. Però ja el títol és ‘Els culpables’.
Al final només hi ha un culpable. Però és clar tots, poc o massa, ho són d’algun fet atroç. O són culpables o permeten que passi, quan haurien de lluitar una mica més perquè no passés.
A nivell estilístic, els diàlegs són peculiars.
N’hi ha dos tipus. Un diàleg és entre els vilatans del poble, presentat en minúscula i sense guió. I aquest ajuda una mica a què la prosa flueixi. I després hi ha un segon diàleg, amb guió, més transcendental. És una conversa imaginària de Tallaferro amb el seu pare, quan realment el que està fent és parlar amb ell mateix. És més espiritual perquè està a punt de morir i parla de fantasmes, de moralitat, etc.
De moralitat no poden parlar gaire. I quant als fantasmes, hi ha un caganer...
La dona que es veu afectada per aquest caganer el percep com un esperit. Però amb el diàleg transcendental del Tallaferro amb si mateix reflexiona sobre si existeixen els fantasmes i la resposta és que no. La idea és que no hi ha vida després de la mort. Quan tu t’acabis, s’acaba tot. Però si la dona vol creure en fantasmes cagons...
És com allò de veure passar la vida uns segons abans de morir.
Vaig voler fer això, però sempre des de la part dels altres. Ressaltar que l’únic que quedarà de tu és el que has compartit amb els altres. Dels pensaments, dels monòlegs interiors i tot això ningú no sabrà mai res si no ho deixes escrit o ho dius. També volia reflectir que quan desapareixem som com ens han vist els altres i allí s’acaba la història.
La cobdícia també hi és present, en forma de pistes d’esquí i contraban.
Hi ha alguns vilatans que volen fer les pistes d’esquí perquè busquen els diners i els altres, entre ells Tallaferro, que no ho accepten i prefereixen tenir el seu ramat i viure la vida senzilla. Això ara no passa tant, però als anys 80 i 90 hi havia bastant de discussió a propòsit de les pistes. A Boí Taüll, per exemple. Vaig agafar aquestes controvèrsies i també vaig jugar amb el contraban perquè hi ha interessos encontrats, ja que si fas unes pistes d’esquí el contraban s’acaba. Segons alguns, turistes i contraban no és compatible.
Em vaig inspirar en els fets que van passar a la muntanya de Tor. Jo soc d’un poble del Pirineu i això ens va afectar bastant.Quant al vocabulari, és una mica brusc.
Parlem així, és una mica bast, amaguem bastant la tendresa. La crítica sempre la tinc molt fàcil jo, però ens estimem molt. I vaig voler reflectir-ho. Encara que és una mica esbiaixat perquè vaig agafar tot el que hi havia de dolent i ho vaig condensar. En la meva anterior novel·la Lluc, vaig fer tot el contrari. Allí no hi ha dolents i tot és bo. Aquella és massa tendra, fins i tot.
Blanc o negre. Vostè no és de matisos?
Sí. Soc més aviat de grisos. Perquè a vegades la vida és tan agressiva que te’n fots. Per això hi ha humor negre, que a la família també el tenim. Encara que la vida sigui molt dura, l’humor sempre t’ajuda a pair-la.
¿L’ésser humà pot arribar a ser així?
I tant, i també tot el contrari. I millor que sigui tot el contrari.
