Al Teatre del Liceu es va representar una nova producció d’una de les obres més estimades del repertori operístic: La flauta màgica de Mozart. Estrenada el 1791, dos mesos abans de morir Mozart, va ser un encàrrec que li havia fet el seu germà, que era masó.
Volia ser una obra que exalcés la masoneria, la força de la intel·ligència i també la importància de tenir un cor bo. Mozart va fer un conte de fades que el director d’escena David McVicar ha traduït en un món fantàstic d’animals balladors i cels estrellats i sols cegadors que esclaten en milers de punts de purpurina, on la llum acaba per vèncer la foscor i la veritat a l’engany. Tamino i Pamina juguen a empaitar-se en aquest món on la màgia juga amb la lògica.
En aquest cas, el director veneçolà reconegut mundialment, Gustavo Dudamel, és l’encarregat de dirigir aquesta òpera complexa i bella que va meravellar gran i petits (que també n’hi havia) al Liceu barceloní. Una gran producció, d’aquelles que es recorden. La flauta màgica es pot veure fins al 2 de juliol.
