L’apocalipsi només és el principi

La Terra torna a ser Pangea, encara que és un planeta violent, que es rebel·la. L’apocalipsi ja ha arribat i paradoxalment es diu Quietud. És una Terra bel·licosa on periòdicament es dona l’estació de la mort o la «cinquena estació», amb cataclismes que amenacen d’exterminar els seus habitants. La cinquena estació és la primera novel·la de la trilogia La Terra Fragmentada, de la nord-americana N.K. Jemisin, publicada ara en català per Mai Més Llibres amb traducció de Blanca Busquets. Una obra guanyadora de tres Premis Hugo.

«Jemisin és una gran creadora de mons i aquí presenta un escenari totalment distòpic. Això i tot, el que explica són les històries personals de tres dones que lluiten per la seva vida i la dels seus fills. I és aquest treball psicològic dels personatges, de fet Jemisin és psicòloga, el que ens atrapa», comenta la Judit Terradellas, coeditora de Mai Més. Escenaris distòpics que cada cop més es perceben com a possibles des de la mirada actual amb una Terra moribunda sense aigua neta, llum solar, terrenys cultivables i una guerra a tocar.

Pel que fa als personatges, Terradellas destaca que «empatitzem amb aquestes dones perquè reconeixem les seves històries, ens sentim reflectides en moltes coses, encara que sigui un escenari fantàstic». I és que mentre el planeta agonitza, la principal angoixa de l’Essun és l’assassinat del seu fill i el segrest de la seva filla amb el seu marit com a principal sospitós dels fets; a la Damaya se l’emporten per formar part de la comunitat del Fulcre, per tal que el seu propi poble no acabi linxant-la; finalment, la Sienita enceta una humiliant missió, alhora que de gran importància.

Les tres són orogens, el que vol dir que tenen la capacitat de controlar els moviments de la Terra i salvar-la de la seva pròpia destrucció. Malgrat tot, aquests orogens es consideren maleïts, monstres als quals la societat tem i odia a parts iguals. Per què, si són els salvadors? «Com tanta gent que forma part del nostre sistema capitalista, els quals necessitem i dels quals depenem, encara que a nivell general no se’ls volen reconèixer els seus drets. En aquest sentit, com autora racialitzada, la Jemisin sap fer arribar molt bé les seves pròpies experiències de marginació», respon la Judit. «Si ens anem a altres moments de la història, els orogens podrien ser els esclaus. En tot cas, a Mai Més Llibres procurem triar aquesta mena de novel·les que inclouen crítica social, que aquí ens parla d’opressió de classe, de gènere i de raça. És l’opressió de la mateixa Terra, que convida a reflexionar sobre l’ecologia». Igualment, la diversitat és una altra de les essències de l’obra, amb un grapat de personatges no normatius.

Aquest món de la Jemisin a priori inexistent, comporta també vocabulari de nova creació. Neologismes que són un repte per a la traducció. «A La cinquena estació hi ha tants noms que no s’havien de traduir perquè en anglès no tenen cap significat, com altres amb què sí que s’havia de fer. En aquest cas, vaig intentar reproduir en català allò que el lector original entén amb aquests substantius com ara les diverses castes de què es parla -resistents, reproductors...- o les zones geogràfiques de la Quietud -les miglats, les normiglats, les antàrtiques-», assenyala Blanca Busquets, traductora de l’obra, qui revela que la ciència-ficció i la fantasia són els seus terrenys preferits. «Són gèneres que exigeixen molta implicació creativa per part del traductor i, a vegades, pot resultar frustrant no trobar una solució tan perfecta com l’original, però l’estímul és incomparable». Un estímul que no només fa referència als neologismes, ja que com apunta, «Jemisin desafia les convencions de gènere. Per exemple, subverteix ‘la mare Terra’ i s’hi refereix com a ‘pare’, la qual cosa provoca tota una sèrie de pronoms i adjectius masculins als quals no estem avesats. Tot i això, no vol dir que no pugui fer-se».

Mai Més Llibres publicarà les dues altres parts de la trilogia El portal dels obeliscs i El cel de pedra l’any vinent.