Sorpresa i agraïda amb el reconeixement que ha rebut amb la novel·la La llei de l’hivern, Premi Josep Pla 2023, Gemma Ventura (El Vendrell, 1990) parla amb naturalitat i optimisme sobre les persones que no hi són, però que ens guien a cau d’orella.
Al llibre tracta les absències. Davant d’alguna pèrdua, un n’aprèn a conviure més que a superar-la?
Plantejo de quina manera omplim aquestes absències. Parlo una mica de l’abandó, de com abandonem nosaltres i com ens abandonen. A la vida no només hi ha la mort com abandó, n’hi ha de molts altres tipus. La mort la tracto amb un aire de màgia, perquè penso que les persones no moren mai del tot, poden morir físicament, però les portes dintre. No pot ser que una persona càpiga dins d’un cos. No me’l crec jo aquest límit. De fet, penso que la mort en si no existeix. Jo porto a moltes persones dintre meu.
En general ens fa respecte parlar de la mort.
No sé què passa en aquesta cultura que no ens atrevim a mirar la mort, com si haguéssim de ser eterns, quan el més natural és morir. Juguem a una cosa que és la vida, que hi ha un moment que té un final. Si fóssim més conscients d’això estaríem més atents al present. Vivim molt enyorant els que no hi són i esperant als qui han de venir.
«Cada final és un inici, sempre hi ha un punt de llum. De fet, m’interessa poc el passat i la nostàlgia, el compromís és l’ara»
Inclús, la mort, pot ser l’inici d’alguna cosa.
Cada final és un inici. Quan no trobes res, t’ho inventes. No només amb la mort, també amb l’amor o en una feina. Sempre hi ha un punt de llum. De fet, m’interessa poc el passat, ni la nostàlgia. El compromís és l’ara.
A ‘La llei de l’hivern’ es tracta la soledat a través d’un prisma positiu quan la societat l’aparta.
Faig una defensa de la soledat. Estem en una societat que sent pena envers les persones soles. Per a mi la soledat és riquesa. Pobres els que no saben estar amb ells mateixos. Sol no hi estàs mai, estàs amb tu mateix, amb totes les persones que t’habiten a dintre, inclús a fora. No entenc a la gent que se sent buida i necessita estar aferrada a algú.
Hi ha un terme fascinant que també exposa; «fer fotografies amb els ulls». Quin poder més atractiu té la memòria.
La memòria pot ser un refugi. Quan era petita, abans de marxar de la casa on vivia al Vendrell, li vaig fer fotos amb els ulls. És una cosa molt més discreta. Ara anem tot el dia amb la càmera del telèfon i fem fotos que després ni mirem. L’exercici de fer fotos amb els ulls és una intimitat teva a la qual ningú més hi pot accedir. La pots guardar a la teva memòria. La memòria és una fàbrica d’inventiva, una mena de relat que ens fem a nosaltres mateixos, tot i que no la controlem. La memòria ens controla a nosaltres.
La imatge de «la noia que vetlla al seu avi» sembla una mena d’homenatge a la gent gran, tan exclosa per la cultura actual.
Sempre he tingut un interès especial per la gent gran. Recordo que quan la meva mare, amb quatre anys, em deixava al parc, sempre seia al costat dels avis, que no coneixia de res. Hi ha d’haver un respecte cap a ells, perquè són gent que han viscut molt i no pot ser que estiguin apartats, exclosos de la societat. Més que res perquè, nosaltres, si tenim sort, algun dia tindrem aquesta edat i estarem igual.
«Faig una defensa de la soledat. Estem en una societat que sent pena per les persones soles i la soledat és riquesa. Pobres els qui no saben estar amb ells mateixos»
‘La llei de l’hivern’ és la seva primera novel·la i ja ha tastat l’èxit. Quina relació hi té amb l’èxit?
És una bona pregunta perquè no me l’havia plantejat mai. És una relació molt tranquil·la, no em despista, penso que el més important té a veure amb el que fas. Per mi l’èxit és haver acabat el llibre, perquè em va costat molt confiar en mi, deixar-me anar. Que ara m’estiguis entrevistant o que la setmana vinent faci una presentació a Mallorca és molt bonic. Ho veig com una forma d’agraïment.
Ha evitat agradar a tothom?
Fer qualsevol cosa per agradar a tothom és un suïcidi a un mateix, perquè resulta impossible. Vaig marxar a Escòcia i em vaig dir a mi mateixa que no m’havia de posar ni cap límit, ni cap norma. Penso que ho he pogut respectar. Per mi és més fàcil explicar-me escrivint que parlant, a través de l’escriptura m’eixamplo. Em surten coses de dins meu que mai hagués pensat que tenia i ho he pogut expressar al llibre amb naturalitat.
«L’èxit és haver acabat el llibre, perquè em va costar molt confiar en mi, deixar-me anar»
L’agraïment: Un record especial per a Josep Maria Espinàs
La mort de l’escriptor i periodista català, Josep Maria Espinàs, ara fa poc més d’una setmana, ha provocat que Gemma Ventura guardi un sentit record cap a ell en cada una de les intervencions i presentacions que realitza corresponents al seu llibre, La llei de l’hivern. De fet, «a l’apartat de dedicatòries ell hi forma part, perquè va ser la primera persona que va creure en mi. El porto molt a dins meu», confessa l’escriptora del Vendrell.
L’escriptor va morir a 95 anys, després de tota una vida dedicada a la literatura i l’articulisme. Per molts professionals del sector periodístic va ser un referent.
