Com la Conselleria de Cultura ja s’ha encarregat de publicitar, enguany es commemora el centenari de la mort d’Àngel Guimerà el 18 de juliol. Les activitats de caràcter acadèmic (conferències, exposicions, debats i col·loquis) i les locals a celebrar al Vendrell ja han iniciat el seu desplegament. Sobta, però, l’escassa per no dir nul la presència de Guimerà en la programació del teatre professional, públic i privat, perquè ell no és un qualsevol. Amb permís de Frederic Soler/Serafí Pitarra, és el màxim exponent del nostre teatre, de la nostra tradició. A l’edat moderna, el teatre francès té Molière i Racine; l’anglès Shakespeare i l’espanyol Calderón. La nostra tradició clàssica, però, s’inicia al segle dinou, quan Soler i Guimerà assumeixen la mateixa funció, com fan els esmentats dramaturgs d’altres cultures europees, de cànon referencial sobre l’autoria catalana posterior, la que arrenca amb Rusiñol passa per Sagarra, Brossa, Benet i Jornet i arriba fins a Josep M. Miró.
Guimerà modernitza el teatre català. Amb la tragèdia inicial Gal·la Placídia (1879), el drama realista de Maria Rosa (1894) o Terra baixa (1896), el drama simbolista, la comèdia de costums, el drama burgès i altres formes, esdevé a més una presència internacional a les dues Amèriques en el teatre i el cinema mut i sonor, i a Europa en el teatre i l’adaptació operística de Terra baixa o La filla del mar, que esdevenen les dues òperes veristes alemanyes de màxima projecció. Tot plegat en vida de Guimerà. Quan mor, resta el Guimerà-símbol de la nostra cultura literària amb una inqüestionable acollida social. Malgrat les dificultats de projecció del teatre català durant la dictadura franquista, manté una mínima presència cinematogràfica en els anys cinquanta a Amèrica i al nostre país. Entre els anys seixanta i noranta del segle passat, una profunda i radical renovació escènica el convertirà a poc a poc en l’indiscutible referent canònic de la nova dramatúrgia catalana. Animat pel dramaturg Josep M. Benet i Jornet, hereu conscient de Guimerà i gran avalador del seu teatre, deixant de banda el musical basat en Mar i cel, de Dagoll Dagom, els nous creadors apareixen per actualitzar-lo definitivament. Fabià Puigserver munta Terra baixa (1990) al Teatre Lliure, Sergi Belbel ho fa amb La filla del mar (1992) al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya i En Pòlvora (2006) al Teatre Nacional, de Catalunya, on Carlota Subirós ofereix Sol, solet (2018), i Lluís Homar converteix Terra baixa (2014) en un impactant monòleg. I en un format televisiu Àngel Llacer crea una companyia amateur per muntar i representar Terra Baixa (2022) pels teatres de Catalunya.
Amb tots el reconeixement crític i social que rep la presència escènica de Guimerà en els últims trenta anys, quan revises avui la programació dels espectacles públics i privats a Catalunya, es troba a faltar una relació significativa de muntatges originals, nous de trinca, sobre textos de Guimerà, un cop més a banda de la represa del muntatge musical de Mar i cel. Per a la temporada 2024-2025, se n’ha programat algun? No havien previst la commemoració? L’havien obviat o oblidat? Guimerà, el nostre contemporani, es mereix el mateix reconeixement que sens dubte Shakespeare, Molière, Racine o Calderón han tingut, tenen i tindran sempre en les seves cultures es commemori o no alguna dada que els afecti. Guimerà va rebre un homenatge nacional el 1909 i un altre de ressò polític, cultural i social quan va morir el 1924 amb representacions en els teatres de Barcelona. Desaparegut, el 1938 va ser un motiu més de reivindicació per part de les institucions polítiques i culturals republicanes i amb representació del seu teatre. La dictadura franquista va ajornar durant dècades normalitzar la seva presència escènica i el seu reconeixement. Què passa avui amb Guimerà en l’escena catalana? Oblit? Menyspreu? Manca d’autoestima?
