Cada 30 d’agost, a Vilafranca, s’hi convoca una fita important; a la plaça de la Vila s’hi reuneixen les que considerem «les quatre millors colles del món casteller» de la jornada anual. Es tracta de la diada més esperada per tots els aficionats del món casteller, i la plana s’omple de milers de persones.
La «plaça més castellera», anomenada així perquè ha mantingut la seva diada fins i tot en els moments més febles de la gènesi dels castells, va acollir ahir ambdues colles de Valls (la Jove i la Vella) i la Jove de Tarragona, amb els locals de Vilafranca com a amfitrions immillorables.
És sota aquest preludi, que s’amaguen no només els valors intrínsecs ja plenament coneguts de «Força, equilibri, valor i seny» que Josep Anselm i Clavé escriu l’any 1867 com a vers de la composició coral Los Xiquets de Valls, sinó també una història d’intransigència ferma i renovació.
Els castells apareixen documentats com a tal al voltant del 1770, i són, de ben segur, una derivació de la moixiganga o del ball de valencians. Ambdues mostres de folklore provinents del País Valencià alçaven a una persona en mostra apoteòsica, i quan van arribar a la zona de Tarragona-Reus-Valls al segle XVIII, el que originalment podrien haver estat confraries, van suprimir la part dansada i religiosa per a créixer la pràctica atlètica en gest competitiu fins a arribar a crear veritables torres humanes cada vegada més complexes i extraordinàries, per acabar arrelant, finalment, arreu del país i amb alteracions com els ‘Falcons’ de la mateixa Vilafranca.
No ha estat sempre, però, que els castells són considerats una icona de tradició present fora de l’àmbit comarcal. Durant el franquisme, la dictadura no en va prohibir la pràctica perquè no ho considerava una mostra de l’adversa catalanitat, sinó que es van aprofitar les poques actuacions castelleres que es mantenien per exaltar el règim i els valors que promovia l’Estat nacional.
No serà fins als anys noranta, que amb els jocs olímpics es farà una projecció internacional que exigirà una distinció de la condició catalana envers la resta de l’Estat espanyol. Així doncs, arribem a l’establiment de l’associació simbòlica entre els castells i el país.
Tot i tenir moments més àlgids i de més decadència com totes les manifestacions festives immaterials, els castells han aconseguit, de manera extraordinària, mantenir gran part de les pràctiques i tipologies que es realitzaven fa més de dos-cents anys amb adaptacions mínimes, però necessàries a més no poder, per garantir-ne la prevalença vital, com n’és el cas de l’adhesió de les dones a les colles a partir dels anys vuitanta.
El potencial simbòlic dels castells com a icona polisèmica apareix en un context en què és necessària la identificació de referents per agents externs. Així doncs, s’escull una pràctica espectacular que condensa infinitat de conceptes com el perill, la dificultat, l’autosuperació, la contingència, l’emoció, la inclusió, el treball en equip, la disciplina i companyonia, la solidaritat, el compromís, l’esperit de grup i la competició, entre moltes d’altres.
Llenguatge propi
És un fenomen singular, transcendental culturalment, que no només ens deixa el llegat de la seva emocionant i atordidora bellesa, quasi plàstica.
Els castellers han generat, a tall de testament de la seva pràctica, un llenguatge propi vinculant, únicament en llengua catalana, que el seu context d’actuació cooperativa immediata davant el risc requeria, com n’és un exemple el concepte de ‘pinya’.
El toc de castells es podria emmarcar com una joia independent; el seu so és la guia perquè tots els membres actius que conformen la figura puguin saber en quin moment exacte de la construcció es troben sense haver de moure’s de la posició establerta de seguretat. Cada una de les parts de la música (inici, aleta i sortida) narra l’itinerari precís del castell, essent, en conjunt, una guia no vocal sinó melòdica. Una branca més d’aquest nou llenguatge específic.
Aquesta mostra de tradició tenaç és única al món, i ha aconseguit escapar de la fossilització estereotipada de la identitat espanyola i la seva repulsió a la diversitat minoritària que es va acabar de codificar després de la transició.
Així doncs, els castells es converteixen en un símbol de catalanitat i, per tant, en una icona quasi revolucionària dels estats que avorreixen les distincions simbòliques, i que busquen una consonància patrimonial homogènia.
Per la seva forma de model associatiu democràtic, que dona com a resultat una disciplina no escrita capaç de formar veritables arquitectures de carn i ossos, se li va proporcionar a la pràctica l’honorari de ‘Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat’ per la UNESCO, el 16 de novembre de 2010.
El costum ha cultivat un germen que ha estès quasi un centenar de colles amateurs per la totalitat dels països catalans i la Catalunya Nord que captiva a qualsevol transeünt que tingui la sort de presenciar-ne un en persona.