Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845-Barcelona, 1924) conserva la seva vigència com a dramaturg català més important del segle XIX, sobretot per la influència i potenciació de la llengua catalana arreu del món. Les seves obres van gaudir d’una projecció internacional inusual. Les seves circumstàncies personals caracteritzen la presència decisiva de la llengua en la seva vida i es concreten en els conceptes de mestissatge i rebel·lia que donen títol al seu trajecte.
De mare canària i pare vendrellenc, Guimerà va formar una relació extraordinària amb la ciutat del Baix Penedès des dels nou anys. «El català l’aprèn i l’adopta al Vendrell», explica Neus Oliveras, experta i estudiosa de la vida de l’artista i coautora del projecte museològic de la Casa Museu Àngel Guimerà.
El dramaturg és una figura cabdal per la difusió de la llengua. Una frases que sovint feia servir als seus discursos defineix a la perfecció la dimensió electiva cap al país i la seva cultura: «El català és una llengua que després ha estat la meva». No fa rebombori sinó que la defensa amb naturalitat i contundència típiques del seu caràcter. «Es comporta sempre com una persona molt decidida», diu Oliveras.
La vinculació de Guimerà amb el catalanisme és paral·lela a l'inici de la seva carrera d'escriptor. Per a ell, creació literària i catalanisme son gairebé indestriables; de fet, considerava que el projecte de normalització cultural i lingüística era previ a qualsevol plataforma pròpiament partidista. Dels congressos catalanistes del 1880-1881 al famós discurs en català en la presa de possessió de la presidència de l'Ateneu Barcelonès, el 1895, passant per la participació en la campanya del Memorial de Greuges del 1885, o en les Bases de Manresa del 1892, Guimerà es va relacionar sempre amb la propaganda i la militància catalanista.
El 30 de novembre del 1895, Guimerà va pronunciar un discurs presidencial totalment reivindicatiu i en defensa del català a la sessió pública de l’Ateneu Barcelonès. «Anem a fer tots plegats l’elogi d’aquesta llengua i d’aquesta literatura de la terra; llengua i literatura exuberant de vida i d’esperances», proclama davant els assistents.
El seu ideari lingüístic, caracteritzat per una defensa de la identitat entre llengua i pàtria, el reconeixement del plurilingüisme de l’Estat espanyol, la necessitat d’igualtat i convivència entre les llengües i la seva concepció del català com a llengua de trobada, van distingir la seva actuació.
Va presidir l’Ateneu Barcelonès (1895-96) i els Jocs Florals de Barcelona (1889). Ingressà a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1918 a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
«Se sent fill del Vendrell»
El seu vincle amb El Vendrell és inqüestionable. En cada acció en defensa de la justícia o de la cultura popular, la seva terra natal hi és present. «Se sent fill del Vendrell», confirma Oliveras. Un exemple d’aquesta identificació té a veure amb la intervenció en un certamen científic i literari el 1887. «Demostra un cop més l’estima que té per la ciutat».
Àngel Guimerà arriba al Vendrell el 6 d’agost del 1854, i s’estableix a la casa pairal dels Guimerà, al carrer de Santa Anna, 10, que el besavi va comprar el 1778.
Per conèixer la seva personalitat, tots els experts que han rebuscat i contrastat informació vital de l’autor han precisat que «era un home de convicció forta, dominava tots els fils dels contactes que tenia», expressa Neus Oliveras.
A més, afegeix, «es va saber connectar amb tots els intel·lectuals de l’època. Era una persona estimada en general», afegeix.
Aquests dies diferents associacions del Baix Penedès commemoren la figura d’un personatge essencial amb un seguit d’actes.
