Txell Feixas Torras (Mediona, 1979) és la corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio al Pròxim Orient. Entre altres esdeveniments, ha cobert la guerra contra l’Estat Islàmic a l’Iraq, la caiguda del Califat des de Rojava o les Marxes pel Retorn a la Franja de Gaza. Dones valentes (Ara Llibres) amb pròleg de Gemma Ruiz Palà, és una suma d’històries d’una revolució femenina en una de les regions més patriarcals i masclistes del món. Una lluita sense treva en la qual les va la vida (@txellfeixas).
Com arriba a aquestes dones?
Com diu la Gemma Ruiz a la introducció, si les vols veure, el camí s’aplana. Les has de buscar, però també és veritat que jo tinc un equip molt potent de companys de feina, que al final són amics i que fa molt temps que hi són a la regió. I a mi m’ajuda moltíssim el fet de ser una dona. Crec que a la majoria d’elles les hauria costat molt més explicar les seves històries a homes o potser no ho haurien fet amb la mateixa complicitat i empatia amb la qual m’he trobat.
«Les milicianes kurdes veuen claríssimament que l’alliberament del seu poble només es pot fer si també es fa en forma de gènere»Hi ha una paraula que apareix pràcticament a tots els capítols de ‘Dones valentes’. Violació.
Sí. De fet passa d’alguna manera o altra. Es violen drets, de forma material o immaterial. Però també hi ha superació i resiliència a tots. Quan la gent diu que és un llibre molt dur, crec que a cada capítol hi ha una dosi de mal, però també s’hi veu la cura i això ajuda a llegir-lo. Genera dolor, però veus la via de la recuperació, si no completa, incipient.
És dur, però ningú no pot negar que no sapiguem què està passant.
Però explicat amb tant detall i amb tant context, no estem tampoc tan acostumats. Crec que si una cosa fa aquest llibre és posar la dona i les seves lluites quotidianes en el centre. En aquest sentit, per mi l’Ana Alba, que ens va deixar, la corresponsal de ‘El Periódico’ a Jerusalem, era una mestra. Intentava que les històries de les dones mai fossin un afegit, ni un color, ni una forma de fer la crònica més amena. Sinó que ocupaven el centre. I jo crec que Dones valentes fa això.
Més que feminisme, són històries de supervivència.
Exacte. Sempre dic que aquí el feminisme no és una elecció, és una necessitat. No és una opció de consciència, sinó de supervivència, en la majoria dels casos. Sí que et trobes un cas com el de la Joumana Haddad, una activista reconeguda i convençuda. Però tret d’ella ni són feministes ni coneixen aquest concepte. Les que ho són, com és el cas de Majd-al-Mashharawi, de Palestina és perquè de cop han descobert que aquesta ideologia és necessària per a les dones, per viure a la regió.
És possible que el relat de la Hiyam, la noia yazidita, és el que més la va commoure?
Sobre el terreny és la que més em va impactar, la que més em va trastocar durant l’entrevista, la que em va fer plorar. Al final vaig haver de veure com ella mateixa em consolava en una situació que, de primer, no em va ser gens còmoda, però que després he vist que també humanitza. D’alguna manera, em va apropar a ella perquè intentava entendre el seu infern. Aquelles llàgrimes li van fer veure que no era una periodista que venia de fora a robar-li la història, a escriure-la i a oblidar-me, sinó que allò m’estava sacsejant per dins. Però també en el dia a dia m’impacta la de la Samar, fotografiada pel fotògraf del ‘New York Times’, que va ser valenta i lluitadora pels seus drets, innovadora i ara és un retrat de com el Líban, en qüestions de feminisme ha anat malauradament enrere i veus una senyora a les cantonades dels carrers, demanant i totalment velada. Molts dies me la trobo pel barri i és com un bany de realitat. El llibre és la revolució de les dones a la regió, però quan veig la Samar, veig que queda un món per fer.
Diria que són casos puntuals, que no tiraran més enllà?
Crec que tots els relats de Dones valentes acaben dibuixant un sistema dominant, masclista i patriarcal. I que si obres una mica el focus, quan acabes de llegir-lo tens un relat polític i de quines esquerdes aquestes dones han hagut de saltar, d’afrontar. No es pot reduir a una suma d’individualitats, que ho són, sinó que és una mostra de com les individualitats es converteixen en força col·lectiva al final.
No deixa de ser sorprenent que hi hagi una ciutat de dones en una regió tan patriarcal. Tot i que crec que ja no existeix...
Traduït del kurd Jinwar significa ‘espai de dones’. Tal com va néixer no existeix perquè l’exèrcit de Turquia va bombardejar els voltants quan va començar l’operació contra el Kurdistan l’octubre passat. Però per mi el més important havent estat allà, escoltant-les, és que la llavor ja està plantada. Poden destrossar materialment els Jinwars que es construeixin, però la ideologia, la convicció i la creença que aquesta és una bona solució per a dones que s’escapen de la violència domèstica, del patriarcat, del gihadisme quan ara hi havia, no ho poden destruir. I ens deien que ja estaven comptant els dies per tornar a fer un Jinwar a un altre punt.
Hi ha una frase absolutament increïble que diu ‘Allunyar-nos dels homes és una qüestió de supervivència’.
Anem tots amb els nostres prejudicis i les nostres ignoràncies, jo la primera. I quan parlava amb elles, els deia si entenien que les poguessin dir que aquest aïllament era una forma retrògrada, pot semblar una involució. I em responien que ‘Benvinguda la involució si l’evolució que vosaltres ens veneu és la que ens ha massacrat durant dècades. Si sobreviure per nosaltres és aïllar-nos dels homes, doncs potser ho haurem de fer, per fer-nos fortes’. I em va descol·locar perquè per nosaltres la cosa més fàcil és parlar d’involució.
«He vist com conductors de famílies libaneses llançaven la treballadora domèstica davant del seu consolat com si fos una bossa de brossa»
És el cas de les milicianes, que lluiten per alliberar el seu poble, però sobretot, a elles mateixes.
Aquestes dones es troben amb la primera barrera a casa. Personalment, em va sorprendre molt que moltes d’elles quan agafaven les armes no es podien ni acomiadar dels pares. En part també perquè al pare li generava una doble sensació. Per una banda, orgull de la decisió i per l’altra, vergonya que sigui una dona de casa seva qui faci això, perquè com a pare i com a home, ell no ho feia.
És una decisió totalment entenedora si com a dona et venen, et compren o et maten.
Totalment. Aquestes dones veuen claríssimament que la revolució i l’alliberament del seu poble només es pot fer si també es fa l’alliberament en forma de gènere, que no se’ls ha permet mai. Per elles, la revolució o és de les dones o no ho és. I crec que és el primer cop que es posen al centre absolutament. Hi ha moltes guerrilles del món que han incorporat dones, però per mi les kurdes són pioneres en la forma en què se situen dins la lluita, com autodefensa contra el patriarcat i contra el gihadisme.
Quant al Líban, la Melissa va arribar a fer l’exposició sobre l’avortament?
No. El projecte es va quedar al mateix calaix de la seva habitació. És una mostra més de com la societat libanesa no està preparada per mirar-se en aquest mirall, que tothom sap que existeix, però no vol afrontar-lo. Això també passa amb les maid, les treballadores domèstiques, les minyones esclaves, la situació de les quals, amb la pandèmia, ha estat terrible.
Encara pitjor?
Sí. He vist com, literalment, conductors de famílies libaneses havien pujat la treballadora al cotxe amb les seves maletes i la llançaven com si fos una bossa de brossa davant del consolat d’Etiòpia perquè tornés al seu país. Sense diners, molts cops sense ni papers. És com aquella imatge de l’anunci que deixava el gos i deia ‘Ell mai no ho faria’. El mateix, però amb persones. És tan cruel i això ho fa una societat que conviu amb un sistema d’esclavatge del segle XXI, ara que el Líban està passant per la pitjor crisi econòmica mai vista. El libanès no pot pagar aquestes treballadores i les llença davant els consolats respectius.
«Dones de Jinwar: ‘Benvinguda la involució si l’evolució que ens veneu és la que ens ha massacrat durant dècades’»Aleshores, com es viu la presència siriana?
Hem de pensar que per cada quatre libanesos n’hi ha un habitant sirià. Per tant, és la ràtio de refugiats per locals més elevada del món. Llavors, té un impacte claríssim. Però malgrat moltes conductes racistes i classistes, és un país molt generós perquè a mi m’agradaria veure com estaríem a Catalunya en una situació semblant i a més a més, aquí al Líban, és pobresa sobre pobresa. No tenim la qualitat de vida de Catalunya. El que passa és que hi ha un govern, unes elits poderoses que el que fan és un discurs de l’odi i aleshores, molts libanesos necessitats i alguns d’ells pocs formats s’agafen a aquesta metxa i al final el refugiat acaba sent el boc expiatori de tots els mals.
El mateix discurs de la dreta a tot arreu.
Exacte i en el llibre es reflecteix que tant el col·lectiu dels sirians com el de les treballadores domèstiques està patint moltíssim amb aquesta pandèmia perquè si als libanesos ja els costa molt tirar endavant, els sirians estan totalment fora del sistema. Aquests dies per exemple, al meu barri era molt dolorós com t’adonaves que el confinament en el meu cas i en el cas occidental en general és un gran privilegi, per molt que ens queixem.
Com l’ha viscut?
Doncs jo m’he confinat amb una nevera plena, amb una televisió, amb aire condicionat, amb un portàtil i amb Netflix quan hi ha internet. Fora de casa meva hi ha refugiats, la qual cosa vol dir que quan jo sortia a comprar al supermercat, a cada cent metres em trobava famílies desesperades perquè els donessis alguna cosa per menjar. Ha estat un dels pitjors capítols que he viscut aquestes setmanes aquí, tornar cap a casa carregada de bosses i trobar-te aquestes famílies, amb molts nens i haver de dir que no, educadament, però cada cop més tocada. Em feia pensar en com som de privilegiats i de còmplices de determinades situacions. Amb molts nusos quan arribava a casa i també sentiment de culpa. Psicològicament ha estat complicat, entre estar lluny dels meus i aquí, amb aquests contrastos, on molt pocs són rics i la majoria són molt pobres. Tot plegat ens ha posat un mirall devastador davant.
M’agradaria acabar amb una frase de la Joumana que diu ‘Tan submisa és la que es tapa com la que s’exhibeix’. Què en pensa?
Que és totalment certa. La Joumana és molt provocadora i a través de la provocació aconsegueix que molts reflexionem. A mi no és la primera vegada que, parlant amb noies libaneses velades, em diuen que el nostre vel potser és una talla 36. Sense voler jutjar el vel, potser millor que analitzem quins són els nostres vels. I sense negar que el vel és una peça de vestir que representa la repressió a molts llocs del món, també cal dir que portar vel i en el llibre s’explica, no és incompatible en alguns casos amb la defensa del dret de les persones i de les dones. Simplificar que una dona que el porta no pot ser feminista, per mi és una reducció que ens atrevim a fer amb molta lleugeresa. En aquest sentit, Dones valentes és un llibre per trencar estereotips, per pintar tots els matisos de gènere i de regió.
Víctima de la barbàrie
‘Quan ets mare d’un fill... d’Estat Islàmic’
«T’imagines ser segrestada per Estat Islàmic amb poc més de setze anys? Venuda com a esclava sexual fins a tres vegades? (...) T’imagines, a més, tenir el coratge d’explicar el teu testimoni a una societat que no ha mogut ni un dit per ajudar-te, però a la qual encara pressuposes un mínim d’humanitat i justícia?»
Així comença el capítol que la Txell Feixas dedica a la Hiyam, una de les entrevistes que, segons reconeix la periodista, més l’ha «remogut». La Hiyam forma part «de la minoria religiosa yahidita, de les més antigues d’Iraq i històricament perseguida».
La periodista i escriptora relata en aquest capítol titulat ‘Quan ets mare d’un fill... d’Estat Islàmic’ l’infern pel qual va passar la jove després que la seva ciutat, Sinjar, fos envaïda i arrasada pels terroristes. Malgrat tot, la Hiyam lluita per viure. Una història de patiment incomprensible, que encara pugui passar en aquest segle XXI.
Altres de les dones que trenquen amb el sistema imposat són la Melissa, una noia que vol fer visible que l’avortament existeix al Líban, encara que clandestí. L’article 541 del Codi penal del país estableix fins a tres anys de presó i milers de dòlars de multa. També la Lara, nom fictici d’una noia catalana que marxa a lluitar al Kurdistan, o la Majda, la noia palestina i enginyera que dissenya Sun Box, el prototip d’unes caixetes domèstiques que transformen l’energia solar en electricitat. I la Malak, que diu, «Soc una dona. I aquesta és la meva arma». Totes elles i moltes altres, que defensen els seus drets a ser dones, a ser respectades com a tal, a tenir educació, a prendre decisions. En definitiva, a tenir dret a la vida.
