És una de les joies de Valls. Visible des de pràcticament qualsevol punt al voltant de la ciutat, el campanar s’ha erigit com a símbol arquitectònic i característic de la capital de l’Alt Camp. Els seus 74 metres d’alçada el converteixen en el més alt de Catalunya. No va ser casualitat. A finals del segle XIX havia molta rivalitat amb Reus i els vallencs van voler que el seu campanar fou més alt que el de la Prioral de la capital del Baix Camp, que té 62 metres. Per fer-ho possible es va aixecar més del que l’arquitecte havia planejat, recorda Jordi París, que acaba d’escriure un llibre en motiu del 125 aniversari d’aquest monument vallenc. Actualment s’estan fent els darrers retocs. El publicarà l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV) i es preveu que es presenti entre finals de novembre i principis de desembre.
Precisament, l’IEV està muntant una exposició per commemorar els 125 anys del campanar. S’inaugurarà divendres 21 d’octubre, a les set de la tarda, i es podrà veure a la Sala Sant Roc fins el 6 de novembre: de dimarts a dissabte de les set de la tarda a dos quarts de nou del vespre, i dissabte i diumenge de dotze del migdia a dues de la tarda.
Finalment es va tirar endavant gràcies als diners d’una família que no tingué descendents
Els llibre comença amb els intents per aixecar un campanar a l’església de Sant Joan. Però no es va aconseguir a la primera, ni tampoc a la segona. Van haver de passar segles des de la construcció del temple religiós fins que aquest pogués tenir un campanar com el que hi ha actualment. París recorda que ja estava previst fer el campanar en el segle XVI, quan es va construir la nau de l’església. Però no es va materialitzar «per un seguit de discussions sobre on situar-lo. I no es van posar d’acord».
Es va acabar la construcció de l’església i, com l’esforç econòmic havia estat tan important, no quedaven diners pel campanar. «Només es va fer una petita construcció per hostatjar les campanes».
En el segle XVII es va fer un segon intent. L’Ajuntament es va tornar a plantejar tirant endavant amb la construcció. Però tampoc va anar bé. L’intent més seriós es va fer en el segle XVIII i es va arribar a col·locar la primera pedra. Es va posar un impost sobre la carn per finançar la construcció «però hi va haver un joc de mans del caixer i l’obra va quedar paralitzada. Tot i que es va començar, només s’arribà a posar els fonaments». Durant el segle XIX es van fer diversos intents, però no tan seriosos.
L’herència
A finals del segle XIX un particular decideix finançar l’obra. Es tracta d’Albert Dasca Olivé, un empresari del sector del tèxtil, l’empresa del qual comptava com a soci la família del matrimoni Martí Bonifàs, que tenia un fill i una filla. Aquesta, el 1861, va entrar en un convent però al cap de pocs mesos va morir als 22 anys, sense haver pogut arribar a ser monja. El seu germà va morir als 27. Va deixar dit que com procedia d’una família molt religiosa i que com no tenia més descendents, els diners que tenia a l’empresa s’invertissin en obres benèfiques. Va nomenar uns marmessors per fer complir les voluntats del difunt.
La mostra s’inaugurarà el 21 d’octubre i es podrà veure fins el 6 de novembre a Sant Roc
Una part dels diners van anar a la Casa de la Caritat (on està ara el Col·legi Lledó i que va tancar a principis dels anys 90 del segle passat) i també al convent del Carme, que s’arreglà com a escola. Però la part més important, 124.000 pessetes, va anar destinada a la construcció del campanar, junt amb alguns petits imports de particulars.
Per les Festes de la Candela de 1895, el 2 de febrer, es va tornar a posar la primera pedra del campanar. A partir de llavors, les obres van anar a un bon ritme i per Santa Úrsula de 1897 es va procedir a la seva inauguració.
Del projecte en tingué cura l’arquitecte diocesà de Barcelona Francesc de Paula Villar i Carmona. Aquest també s’encarregà del monument als herois de la batalla del Bruc (avui desaparegut), l’església parroquial de Tiana (Maresme), l’observatori Patxot de Sant Feliu de Guíxols i la casa de salut de la Fundació Albà de Barcelona.
La construcció del campanar, durant la qual va morir un operari en una caiguda, va anar a càrrec de l’empresa vallenca que portava Joan Oller Sans. «El valor històric del monument està fora de dubte», diu París: «La ciutat de Valls, si desapareixés el campanar, no la reconeixeríem, perquè el campanar és el que la identifica».
Jordi París recorda que inicialment el campanar, segons el projecte de Francesc de Paula Villar, havia de ser més baix. «Es va aixecar vuit metres més del previst per superar el de Reus». I és que a finals del segle XIX havia molta rivalitat entre les dues ciutats. «Els de Reus se ne’n fotien del campanar dient que era una ‘xeringa’ i els de Valls comentaven que era per ‘xeringar’ la gent de Reus», sentencia.
