Enguany se celebra a casa nostra el centenari de la ràdio. Aquest mitjà tingué en els seus orígens un component màgic: l’establiment de la comunicació entre un emissor i un receptor sense cap mena de suport físic, fou per aquest motiu que als pioners radiofonistes se’ls anomenava : sensfilistes.
A nivell local en sorgiren arreu del país, però en cap lloc tingueren una projecció pública tan important com a Reus.
El 29 de gener, mesos abans que el 14 de novembre es posés en marxa Ràdio Barcelona, a Reus, en concret al Centre de Lectura, es feu una demostració sobre les possibilitats d’un enginy radioelèctric desconegut; foren dos joves radioaficionats, en Francesc Balsells i en Joan Díaz, els qui explicaren davant d’un nombrós auditori el funcionament de l’estació radiotelegràfica i radiotelefònica receptora que l’entitat acabava d’instal·lar.
Va resultar una xerrada d’alt nivell científic, que mostrà la gran competència tècnica dels presentadors; les seves paraules no es perderen, ja que per sort l’essència del que digueren va quedar reflectit en un reportatge publicat a la Revista del Centre, una crònica que per cert valdria la pena reeditar; però el que realment va captivar al nombrós públic assistent, fou l’audició de les senyals horàries emeses des de la Torre Eiffel i la retransmissió de concerts des de Londres i Manchester.
Com han demostrat rigorosos estudis històrics, la radiodifusió no hauria arrelat a casa nostra sense l’empenta de pioners com els de Reus, una mena de personatges a qui ara anomenaríem emprenedors; eren una mica visionaris , però tenien fe en el que feien i hi dedicaven tot el temps que podien. Vaig tenir la sort de conèixer a un dels conferenciants, més tard fundador de Ràdio Reus, en Joan Diaz; fou una experiència enriquidora, ja que 50 anys desprès de l’experiment públic, seguia essent un gran apassionat del mitjà i també un home que recordava fil per randa les grans fites assolides per l’emissora.
Caldria reivindicar el paper de la munió de ràdios locals, públiques i privades
En la meva experiència professional de més quaranta anys a la ràdio i en totes les emissores que he treballat com a Director, he pogut conèixer històries diverses sobre allò que la gent pensava que les feia diferents a les altres: per exemple, els anys d’existència, o els grans professionals que hi havien treballat, o els programes que s’havien creat, etc. Però intentar no patir les conseqüències de la memòria selectiva de la gent, quan es tractava de posar negre sobre blanc els fets, sempre vaig intentar validar les històries confiant en experts de l’Acadèmia.
Dissortadament, aquest plantejament no ha estat la norma general a casa nostra; sobre algunes fites de la història de la ràdio catalana hi han hagut explicacions particulars o institucionals ben diferents ,moltes mancades de rigor i fetes amb la voluntat d’interpretar a la seva conveniència el que va succeir.
Molts discursos tenien i encara tenen, una voluntat política, ja que proclamaven certs fets llegendaris no contrastats científicament; tot i la seva manca de veracitat, alguns d’ells tingueren un ampli ressò en determinats estaments de govern.
Com pot ser possible que això passi? doncs perquè ara estan de moda els relats, és a dir, allò que els ens manen consideren que ens han d’explicar sobre qualsevol realitat que ens afecti. En el cas de la ràdio observo que aquesta manipulació se centra tan als orígens del mitjà a casa nostra com en el paper,
pretesament rellevant, que algunes ràdios han tingut en el decurs dels darrers cent anys.
A aquesta manera d’entendre la història cal afegir-hi una tradició discursiva que és molt coneguda pels que viuen fora de la capital, està centrada en la visió «barcelonacentrista» de les coses, és a dir, allò que en llenguatge casolà es podria resumir: «Tot passa al cap i casal»; però en el tema radiofònic això no és del tot exacte, i com la realitat és molt tossuda els poso un exemple: la tan cacarejada Ràdio Associació de Catalunya tenia l’indicatiu EAJ 15, mentre que Ràdio Reus portava l’EAJ 11, cosa que demostra que més enllà del Llobregat la radiodifusió moderna va arrelar al territori català molt abans del que diu el «relat oficialista». En resum , al cap i casal els costa entendre que la ràdio de proximitat és un mitjà de comunicació important i una eina eficient per la cohesió del territori, cosa que cert no fan les grans cadenes barcelonines, catalanes of cours.
Caldria reivindicar el paper que han fet i fan la munió de ràdios locals, públiques i privades, que sense obtenir el reconeixement que els pertoca, son garants entre d’altres coses, de que els seus habitants puguin exercir el dret que tenen a ser informats.
