Diuen que mai no és tard quan Déu arriba. En les dites populars es troba un tipus de saviesa difícil d’explicar i impossible d’ignorar, molt sovint lligada a les creences del moment.
L’anunci de l’Arquebisbat de Tarragona d’aproximar-se a les víctimes del franquisme és un anunci que arriba 85 anys després de l’inici de la repressió de la dictadura.
És, sens dubte, un pas important cap al reconeixement de la història, tradicionalment negada, l’assumpció de responsabilitats i l’inici de l’esperat procés de reparació que hauria de culminar amb l’enterrament de les víctimes per part dels familiars que queden. Un primer pas, sí, però de moment només això: cal concreció sobre la direcció i que sigui factible.
En casos tan sensibles i en situacions tan complexes com aquestes sempre resulta precís parlar amb els experts en aquesta part de la història per mirar de reenfocar l’objectiu i prendre consciència de la transcendència de l’anunci.
Tant Montserrat Duch com Xavier Tolosana, catedràtica d’Història Contemporània i doctor en Història, respectivament, recorden oportunament la implicació i connivència que l’església espanyola va tenir amb els franquistes i la dictadura. Els sacerdots i l’estament eclesiàstic eren part de l’engranatge que perseguia, capturava, torturava, jutjava i assassinava dissidents antifranquistes que acabaven a les fosses comunes dels cementiris o a les cunetes.
Posar això en context és imprescindible. «Demanar perdó no tindrà gaires conseqüències: les víctimes ja estan mortes, serà un perdó diví? Què és el que canvia substancialment?», es pregunten els historiadors.
«Demanar perdó no tindrà conseqüències, què canvia?», pregunten els historiadors
Duch i Tolosana reconeixen la bona disposició de l’església tarragonina a l’hora d’assumir la culpa en aquest i d’altres temes imperdonables que l’han posat al centre de la discòrdia, però aleshores potser s’hauria de demanar una cosa menys catòlica que el perdó i esperar accions més concretes i tangibles. «Obrir els arxius és només un anunci, caldria començar per saber què hi ha», fa Tolosana. «Estaran al servei de la historiografia o només de les famílies?», pregunta Duch.
Sembla evident que si hom demana disculpes està reconeixent implícitament que ha fet alguna cosa malament -per pensament, paraula, obra i/o omissió- i, per tant, si es volen assolir les quatre màximes que reconeix el dret internacional per restaurar processos de violència contra la població (veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició) sembla imprescindible alguna cosa més.
Obrir les fosses comunes també és quelcom esperat i desitjat, però primer caldria fer un estudi previ d’allò que enterren, com recorda la doctora en Història Contemporània, Queralt Solé, experta en fosses comunes. No és només qüestió d’obrir per obrir.
Montserrat Duch i Xavier Tolosana s’afanyen a recordar processos com la Beatificació de Tarragona, el setembre de 2013, i a canvi reclamen «una cerimònia semblant per restablir l’honorabilitat de les víctimes del franquisme» o aconseguir un posicionament ferm de la Conferència Episcopal Espanyola, que «és qui té la possibilitat de fer-ho factible», diuen.
Demanar perdó és repetir un pas de fa onze anys, que no deixa de ser una mostra de bona voluntat. Ara cal esperar que, d’aquí a onze anys més, les accions s’hagin concretat i s’hagi avançat en la reparació total.
