Darrer dia amb sensació de primera vegada. El Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili va viure, ahir dijous al matí, una d’aquelles classes que queden escrites a la història gràcies a aquell que la impartia. «Em retiro i estic content perquè tinc un projecte per mi», feia l’arqueòleg i antropòleg Eudald Carbonell tot just abans de sortir per última vegada de l’aula universitària. Rere seu, una infinitat d’alumnes i exalumnes que Carbonell llega com a deixebles i, davant, un únic propòsit vital: enllestir un dels seus projectes més importants: la redacció d’una Teoria de l’Evolució Social de la Humanitat.
Abillat amb el seu característic barret, que no podia faltar a la cita i que ja pràcticament el defineix, el professor va entrar ahir a primera hora a la Facultat de Lletres de la URV, on, ja fos a la Imperial Tarraco o a l’Avinguda Catalunya, ha impartit classes durant trenta-quatre anys. L’aula 501, al cinquè pis, s’havia omplert excepcionalment amb un centenar d’alumnes, exalumnes, professors i companys de Carbonell, alguns dels quals estaven diposats a aguantar dempeus la seva darrera lliçó magistral. Després de la presentació inicial d’Ethel Allué i Isabel Cáceres, investigadores de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolició Social (IPHES) i professores de la URV, la periodista Cinta Bellmunt va glossar la trajectòria d’un dels antropòlegs contemporanis més importants que ha passat per casa nostra.
Tot, és clar, sota la seva atenta mirada des de la primera fila de cadires. Josep Maria Vergés, un dels seus primers alumnes, va explicar anècdotes del seu professor més carismàtic i la seva facilitat de trencar «el mur entre el professor i l’alumne». «L’estudiant es convertia, al cap de dos dies, en un company de l’Eudald Carbonell», va dir.
Estudiants de diversos graus
El professor d’Història, a jutjar per la seva cara, va quedar a gust amb aquesta presentació, quan es va aixecar del banc per girar-se de cara als alumnes. A l’aula, estudiants de diversos graus i de moltes edats que no s’havien volgut perdre el moment històric. Tots se’l van escoltar amb molta atenció però ben pocs ho van fer amb la llibreta i el bolígraf a la mà, apuntant.
Carbonell va començar la seva darrera classe amb un consell pels més joves: «Heu d’escoltar els grans, són la memòria dels nostres sistemes socials». Havia reservat per ahir l’anunci de la seva propera meta laboral, que porta perseguint gran part de la seva trajectòria: un model teòric que estableixi com evolucionen i s’adapten socialment els humans.
Un text que, quan estigui publicat, assegura Carbonell, permetrà «fer previsions sobre l’evolució de la humanitat». El professor deixa les classes, doncs, però no del tot la seva tasca d’investigació, a la que a partir d’ara dedicarà tot el seu temps i esforç, al costat d’un equip de professionals de diverses disciplines.
«El món funciona a base de contradiccions», deia Carbonell als alumnes, a mode d’advertència, «i les coses les heu de fer com penseu vosaltres, no com pensen els vells; el més important que fareu avui aquí no és aprendre: és agafar la vostra responsabilitat». Sentenciós com de costum.
Amb tretze minuts en va tenir prou per donar per acabada la seva lliçó, no sense citar oportunament Heràclit, Darwin i la seva àvia Pepita. Els alumnes i companys van poder fer un petit col·loqui al final i, a l’acabar la classe, Carbonell ho va fer al seu pur estil, a base de sentències categòriques que els estudiants es devien gravar a foc a la memòria: «És important informar-se, però sobretot, escoltar. I encara més important: no ens feu cas», va concloure l’arqueòleg, entre riures, aplaudiments, abraçades i alguna salutació marcial.
L’alumne veterà
Ja un cop fora de l’aula, Josep M. Vergés, un dels seus alumnes més veterans i que actualment és investigador a l’IPHES i professor associat de la URV, en destacava d’ell la seva proximitat i originalitat: «Carbonell va ser un impacte quan va arribar l’any 1988, ens va treure de l’aula i ens ensenyava a pensar, ens ensenyava a treballar tot treballant». Aquest professor d’Història tan carismàtic ha esdevingut, amb els anys, un referent per aquells que ell anomena «deixebles».
Àlex Margalef i Núria Martínez, estudiants de primer d’Història i d’Història de l’Art i Arqueologia, respectivament, coincidien en definir-lo com un «avançat al seu temps, algú que ens fa buscar els nostres límits, molt dinàmic i inspirador». Algú que aporta coneixements i experiència, que ensenya els alumnes a aprendre i a investigar pel seu compte. I un bon professor ja ho deu ser, tot això.
Aquest professor de Ribes de Freser (Ripollès), de gairebé setanta anys, agafa amb normalitat el càrrec de «referent» que li posen i emprèn amb ganes aquesta nova etapa vital gràcies a un projecte molt ambiciós pel qual necessitarà molt de temps. «L’important és que ensenyis a pensar, perquè mentre ho fas, tu també aprens», sentenciava, ja a la sortida, el ja exprofessor.
