Normalment, per formació i per deformació professional, miro cap endarrere, cap al passat. Durant dècades, he intentat copsar el sentit i la direcció del que en altres èpoques i moments havia succeït. La màxima clàssica, «la història és la mestra de la vida», permetia albirar, ara ja sé que amb poques possibilitats de ser veritat, l’esperança que els fets més fatídics del passat, les crueltats i les injustícies més indignants, ja no es tornarien a repetir mai més. Conèixer la història, la nostra pròpia història, era com una mena d’antídot per a no repetir-la. Res més lluny de la realitat. Quan es llegeixen les obres de Benedetto Croce (1866-1952), en especial la seva afirmació que no existeix més història que la història del present, observo que també el present té ja la seva pròpia història, que aviat es convertirà en passat. Lamentablement, l’evolució històrica de la Humanitat en favor de la justícia i la dignitat humana és un procés lent, extraordinàriament lent...
Per tant, en un exercici exòtic i excèntric del que és la meva ocupació habitual (acadèmica, de recerca i de docència), proposo ara al lector fer una simulació de la història del futur. És a dir, de situar-nos, per exemple, en l’any 2118, i observar en un marc geogràfic prèviament delimitat (la ciutat de Tarragona i el seu entorn immediat, posem per cas) com ha evolucionat la vida dels seus habitants en aquestes pròximes nou dècades. Es tracta d’un assaig de divertimento, on tota la redacció serà pura especulació, pura fabulació, en definitiva, pura recreació. O potser no tant...
Comencem parlant de la gent. De quina gent, però? I de quanta gent? La Tarragona de finals del segle XXI tindrà una població que podrà xifrar-se en uns dos-cents mil habitants. No són masses, ja que la demografia de creixement imparable de la primera meitat del segle XXI quedarà estroncada a causa de les dificultats econòmiques i energètiques de mitjan segle. La població tarragonina serà molt variada quant a la seva procedència. Més del vint-i-cinc per cent haurà nascut fora de Tarragona, seran, doncs, nouvinguts, amb dificultats greus d’integració en els primers anys de l’arribada. Contràriament al que va succeir a començament del segle XXI, la immigració no haurà estat un element dinamitzador de l’estructura econòmica, i subsistirà en guetos dels quals la resta de població desconeixerà, voluntàriament, el drama humà que s’hi cou.
Una part de la població treballarà en sectors no productius, però de gran valor afegit. Això no vol dir, però, que visqui sense dificultats econòmiques, que existiran de forma permanent en un sistema econòmic general de ferotge competència per subsistir. Sectors econòmics que gran empenta a finals del segle XX, que van aportar una dosi important de creixement econòmic i demogràfic a la ciutat, hauran desaparegut, traslladant-se a llocs molt remots del planeta, cercant millors oportunitats (i més barates) per al seu desenvolupament.
Parlem de comunicacions i transports. El port, eix del desenvolupament en altres èpoques, s’haurà reconvertit en un port subsidiari del gegant emergent de la Mediterrània, que no serà, com es creia, Barcelona, sinó València. I l’estació del Camp de Tarragona, on el famós AVE va establir parada a començament del segle XXI, restarà com una estació auxiliar de segon ordre, on només alguns trens (pocs) provinents de Madrid faran parada. L’estació més potent, d’ús generalitzat, estarà ubicada prop de Vila-seca, que ja no es dirà així, doncs un alcalde (que, sorprenentment, no era Josep Poblet) va decidir canviar-lo per un de més internacional: Viladrai (volia dir Viladry), prop del que havia de ser un gran aeroport del sud de Catalunya i que, sense saber com, es va acabar situant prop de Tortosa. Coses de la vida...
Les carreteres van millorar, certament. Un alcalde del segle XX, que es deia Joan Miquel Nadal, va dir que es tardava a arribar a Altafulla el mateix temps que quan s’hi anava amb les bigues romanes. I aquesta boutade va fer reflexionar a les autoritats, que van fer noves vies per moure’s arran de la costa; això sí, calgué arrabassar alguns espais monumentals (la torre dels Escipions es troba ara en un Museu, empetitida, i les restes mil·lenàries dels Munts, parcialment repartides arreu dels museus del territori). La carretera en direcció a València es convertirà en una mena d’autovia, i l’antiga autopista restarà obsoleta i en mal estat, perquè ningú se’n fa càrrec del manteniment. Les carreteres a Reus i Valls es mantindran com vies de comunicació lenta, ja que el col·lapse de trànsit serà diari. Tothom ho trobarà normal.
L’urbanisme de la ciutat no canviarà gaire. La gran obra pendent en iniciar-se el segle XXI, la remodelació de la façana marítima i el desviament de la via del ferrocarril, no es van arribar a fer per motius diferents, però contundents en ambdós casos. La Rambla Nova canviarà de fesomia, i les parts centrals de la rambla es transformaran en espais permanents de conreu agrícola, això sí, ecològic. Com «ecològic» serà també el reciclatge dels residus: tots aniran a un immens forn crematori, que produirà de retop energia elèctrica per tot el Camp de Tarragona.
La ciutat no es governarà per un Ajuntament a l’estil clàssic, amb eleccions periòdiques, etc. La societat ha acabat acceptant que només siguin elegibles els qui amb el pagament d’impostos mantinguin la ciutat. Per tant, el cens electoral serà molt reduït. Només s’elegirà a l’alcalde (que rebrà el nom de «director»), que nomenarà a la resta de membres de l’Ajuntament. Els partits polítics s’havien convertit en clubs de pressió, i a poc a poc varen difuminar-se, sense que ningú els enyorés. Ara el que es porta són els grups d’amics, més o menys grans, dedicats a les afeccions comunes (però no pas a l’antiga activitat política, que ningú recordava).
Quant a l’oci i la cultura, la ciutat encara gaudia de les obres esportives fetes per assolir els Jocs del Mediterrani el 2017 (en realitat es van fer el 2027, per problemes econòmics). Els jocs es van realitzar gràcies al capteniment d’un alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, que no va tenir inconvenient a compartir-los amb una ciutat del Marroc; tanmateix, les instal·lacions esportives estaven ja molt envellides. El futbol havia tingut èpoques de glòria, amb un equip fundat al segle XIX que havia arribat a la categoria «estel·lar», però que a finals del segle XXI ningú recordava, i que col·loquialment rebia el nom de «Gim». Deien que va ser un club que quan va acabar de pagar tots els deutes pendents, va quedar tan esgotat que va expirar.
Hi havia alguns jardins, cuidats per persones que de forma desinteressada volien gaudir d’una mica de natura enmig del ciment. També algun Museu, a més de les esglésies i la Catedral antiga, ja que n’hi havia una de nova, més petita, és clar, feta de material PVC i carboni, situada prop de la costa, on dècades abans hi hagué un fortí enmig d’un restaurant (o potser era a l’inrevés, un restaurant enmig d’un fortí? Tant se val, ja ningú ho recorda!). Tampoc gairebé ningú recordava que feia mil nou-cents anys s’havia fundat la primera ciutat de Tarragona, l’antiga Tàrraco romana, de les quals encara hi havia restes arreu de la ciutat. Ningú en feia cas.
Després d’aquesta imatge historicofuturistasurrealista de la ciutat, en la que espero haver-me equivocat de mig a mig, desitjo als lectors i col·laboradors de Diari de Tarragona que aquest conte de Nadal els porti la reflexió i l’acció necessàries per evitar que tot aquest somni estrany sigui realitat... Molt bones festes!
